Anirem tots cap al cel», cantava una joveníssima Núria Feliu en el seu primer enregistrament, fa tant com cinquanta-set anys. «Anirem tots cap al cel amb crits d’alegria», deia la lletra de Josep Maria Andreu a la que el mestre Lleó Borrell va posar una música que sonava a jazz i gòspel. Anirem tots cap al cel, sí, però quan? Es dona per suposat que quan deixem aquesta vall de llàgrimes. Hi anirà la nostra ànima «amb les mans ben netes» quan transitem cap a l’altra vida, com va fer la mateixa Feliu la setmana passada. Si ens portem bé (o no, depèn del teòleg de guàrdia), al final del camí aconseguirem una felicitat que superarà tots els nostres somnis. I mentrestant? Ens conformem a patir les garrotades de la vida perquè a l’altre costat del riu totes les penes esdevindran alegries? O adoptem la més valenta de les dues opcions de Hamlet, la de «prendre les armes contra un mar de problemes i enfrontar-s’hi per acabar amb ells»? La qüestió pot semblar esotèrica en aquests temps de religiositat a la baixa, però l’esperança en un esdevenidor lluminós com a consol de totes les impotències és un mecanisme que hem estat utilitzant col·lectivament de forma sistemàtica en tota mena de terrenys. Successius imaginaris han formulat l’arribada d’un agent extern de salvació que tot ho resol. Els propagandistes de la monarquia inventaven contes en què reis bondadosos establien amb un gest la justícia i el benestar del poble. La literatura contrària glorificava els Robin Hood de torn. Qui no ha cantat la cançó que demana el retorn d’en Serrallonga? La revolució, qualsevol revolució, la que toqués, havia de posar les coses al seu lloc, invertint les relacions de domini existents; se’n deia «girar la truita». I si no la girava no era la veritable revolució, que tard o d’hora arribaria. Fins llavors, rés no era millorable? Avui, una part important de Catalunya està convençuda que la única veritable solució als problemes del país és la independència. I mentrestant?
