Quan la Transició va donar a llum la restauració de la Generalitat, l’Estatut del 1979 i les eleccions del 1980, es va obrir un debat sobre el paper de l’Onze de Setembre. Els darrers anys del franquisme i els primers posteriors havia estat una data reivindicativa, amb un màxim en la manifestació del 1977 a Barcelona. A partir de l’any següent la mobilització va decaure, i, amb l’autogovern en marxa, la data es va convertir en la festa nacional oficial de Catalunya, declarada com a tal en la primera llei del recuperat Parlament, el 1980. Les festes nacionals se celebren amb actes institucionals, però si Catalunya era una nació sense Estat la reivindicació continuava tenint sentit, de manera que el debat sobre la diada festiva o reivindicativa es va instal·lar en la conversa política mentre la ciutadania feia el que sol fer amb una data vermella del calendari d’estiu: anar a la platja. I si s’esqueia un pont, encara més. Aviat es va instal·lar una dinàmica de manifestacions tant radicals com minoritàries per una banda, i d’encarcarades celebracions oficials per l’altra. Aquest va ser el panorama durant tres dècades, fins que la sentència de l’Estatut i l’arribada de Rajoy a la Moncloa es van combinar per encendre la foguera i el 2012 van tornar les grans concentracions, en sintonia amb els governs independentistes. Allà van ajuntar-se la reivindicació i la festa, perquè aquelles mobilitzacions eren tant massives com festives. Un bell espectacle ple de colors i somriures. Però s’ha acabat. Els somriures de la revolució es van congelar l’octubre del 2017 i van morir del tot amb la sentència dels cent anys. L’ANC ha presentat la convocatòria del 2022 explicant que «ja no volem fer coses boniques». La tradicional expectativa anual per saber «què inventen aquest any» s’ha vist frustrada: «Ja no és una festa, aquí el que importa és que hi hagi molta gent», diuen. I com que no és cap festa, la samarreta serà negra, l’oposat a la bandera blanca de la rendició.
