Quiosc

Regió7

Carlota Riera

I PER QUÈ?

Carlota Riera i Claret

Directora de desenvolupament corporatiu. Fundació Universitària del Bages

Vacances

Per fi arriben les desitjades vacances. Aquell període de temps per descansar, desconnectar i no fer res. O per fer-ho tot. Depèn de cada persona.

Les parades haurien de ser obligatòries. No només en l’àmbit laboral, també en altres aspectes de les nostres vides, que, de tant en tant, necessiten breus aturades reflexives i de presa de consciència.

Ara bé, la forma com veig que arribem tots al període vacacional és, des del meu punt de vista, una senyal d’alarma inequívoca d’errada general del sistema. Poques persones veus que simplement necessitin uns dies de tranquil·litat i descans, per seguir amb les seves rutines. En general arribem assedegats. De què? Jo diria, sobretot, de nosaltres mateixos.

I és que vivim en una mena de dissociació entre la nostra esfera laboral i el què entenem per vida, en general. Alguns treballen per viure, altres viuen per treballar, i només una minoria treballa i viu de forma harmònica. Persones que treballen de coses que els agraden; persones que mantenen en equilibri l’entrega a la feina i el temps i espai dedicat a la família, aficions i a un mateix. Persones en harmonia. En veig poques, molt poques. Poquíssimes.

La tendència natural és divergent: Hi ha els que dediquen un excés d’hores i energia a la feina. Els acudits sobre persones que treballen molt (moltíssim), per guanyar més i comprar coses que no necessiten, per impressionar a veïns que no suporten, són abundants a les xarxes. Els mateixos que es burlen de l’esperit salvatge que en alguns desperta el fet de poder anar a la feina amb texans i samarreta els divendres. A l’altre extrem, hi trobem els que dediquen les hores i energia mínimes i estipulades en una feina poc estimada (a vegades, fins i tot, detestada). En aquest cas les jornades es poden fer molt llargues. I també em venen al cap acudits que fan riure per no plorar.

En tots dos casos l’equilibri està trencat i genera disfuncions. I no tinc la solució màgica per resoldre-ho. El primer pas, suposo, passa per acceptar la realitat, no vindrà ningú a rescatar-nos. Ni les mesures governamentals ni les propostes organitzatives poden resoldre un aspecte que es troba en l’essència de la nostra existència. Respondre a la qüestió de «com vull viure la vida?» només ho pot fer una persona.

La responsabilitat i la decisió de l’equilibri o desequilibri entre la vida laboral i personal, depèn únicament d’un mateix.

El segon pas, suposo, és prendre consciència de la resposta que ens hem donat a la pregunta anterior, i sotmetre’ns a autovaloracions constants. Compte, però, que aquí la vara de mediació importa: ni funcionarà una valoració diària (en un dia no es pot fer tot), i tampoc seria massa intel·ligent compensar l’esforç laboral esperant que arribi la jubilació. És un punt a mig camí. Cadascú trobarà el seu.

I finalment, fer canvis vitals si el resultat de l’avaluació no és satisfactori. Canvis de veritat. Treballar 12 hores al dia i incorporar anar al gimnàs, no és un canvi. El canvi seria passar de 12 hores a 10, i anar una estona al gimnàs. O a fer el que a un li plagui, sense haver d’esperar que arribin les anhelades vacances.

Compartir l'article

stats