Si tenim present que ni l’actual ni cap altre govern espanyol no acceptaran l’autodeterminació de Catalunya i l’amnistia dels encausats pel Procés i que, per tant, la taula de diàleg només pot aspirar a millorar les condicions de l’anar fent autonòmic; si tenim present aquesta limitació fonamental, i venint d’on venim, cal admetre que seria un bon resultat complir el paràgraf del document conjunt en què la Moncloa es compromet a promoure «en aquesta legislatura les reformes normatives necessàries per garantir la plena disponibilitat lingüística i el dret de ser correspost oralment i per escrit en català a l’administració perifèrica de l’Estat». És trist que a aquestes alçades calguin «reformes normatives» per garantir la translació pràctica d’un principi constitucional i estatutari, però aquest és el pa que s’hi dona. Quan arribi la república tot això s’arreglarà de cop, però de moment els peixos del cove els podem fregir per sopar. També és trist que els entaulats d’ahir a Madrid acordin promoure que el català sigui llengua d’ús al Parlament Europeu i ampliar la seva utilització al Senat; escoltar la nostra llengua a l’Eurocambra no serà motiu de tristesa, però sí que aquell dia encara no passarà el mateix al Congrés dels Diputats, i ja veurem fins a quin punt al Senat. Això, és clar, si tots els regionalistes de les perifèries ibèriques que mai no han patit per la qüestió no provoquen una allau de «nosaltres també» que espatlli el procediment pel sistema d’embolicar-lo. Malgrat tot, aquests són els fruits més palpables de la reunió. No hi ha res d’extraordinari en el suport del Govern de PSOE i UP a la llei del català a l’escola que van pactar i votar PSC i Comuns. I la desjudicialització, a banda d’un embarbussament (vuit síl·labes) que ahir va fer caure tres de cada quatre locutors, es queda en una declaració de bona voluntat perquè, diguem-ho clar, qui pot desjudicialitzar de veritat són els jutges que admeten o inadmeten denúncies i querelles.
