Quiosc

Regió7

david bricolle

Una seqüència que es repeteix

L’estiu del 1980 les flames van calcinar més d’un miler d’hectàrees de boscos entre Castellbell, Sant Vicenç i Rellinars. És un dels primers incendis forestals de certa magnitud del que tinc imatge directa, llavors que era un nano de deu anys. Sis anys més tard, entre el 7 i el 18 d’agost, sis incendis van calcinar gran part dels boscos de la muntanya de Montserrat i del seu entorn. Van arribar a cremar unes 8.000 hectàrees, destruint més del 90% de la vegetació de la muntanya. Centenars de persones van ser evacuades i es va témer pel monestir, que finalment no va patir danys importants. D’aquells focs en va quedar la imatge icònica del fotògraf Josep Maria Montaner, d’un vell monjo de la comunitat salvaguardant la Moreneta. A mi, d’aquells dos primers grans focs viscuts des de la proximitat veïnal me’n va quedar gravada per sempre la visió de les flames llançades al cel, vistes des de la distància i la boira fumejant amb pluja de cendra que ens cobria el poble, empesa pels corrents del sud. Ja exercint de periodista, vaig viure de primera mà els terrorífics i brutals incendis del 1994 i el 1998, que semblaven no tenir aturador i que van deixar darrere seu una destrucció de milers i milers d’hectàrees cremades al Bages, al Berguedà i al Solsonès. També el del 2003 que, iniciat a la població vallesana de Sant Llorenç Savall, va agafar embranzida pel territori del parc natural per plantar-se al Bages i acabar destruint més de 5.000 hectàrees. Ara fa deu dies el foc tornava a fer-se fort al territori, amenaçant i destruint propietats i patrimoni natural. I de nou es repetia una seqüència malauradament coneguda: el pirocúmul alçant-se imponent sobre el cel com una columna apocalíptica, les flames inabastables avançant com un exèrcit terriblement destructor; bombers i ADF lluitant aferrissadament per contenir, per moments en clara inferioritat, la força d’un foc desfermat per la climatologia favorable; cares de desesperació en els que temen perdre-ho tot en qüestió de minuts; mobilitzacions ciutadanes impregnades de certa impotència. Frenada la tempesta voraç, queda la imatge que, quan l’has viscuda, et resta gravada per sempre, perquè et colpeja els sentits. La vista, amb uns boscos mutats al blanc i negre; l’olfacte, d’un aire impregnat d’olor de cendra; i l’oïda, d’un silenci eixordador que les flames hi deixen d’herència. Després, l’aquelarre de lamentacions, dels «perquès», de les promeses que es reiteren rere cada incendi perquè no torni a passar i que s’incompleixen en major mesura per deixar novament la porta oberta perquè les flames, tard o d’hora, tornin a deixar la seva negra empremta. Voldria no veure repetida la seqüència, però no soc optimista.

Compartir l'article

stats