Teòricament, el gran tema polític de la setmana hauria d’haver estat la reunió –i els acords– de la taula de diàleg que es va celebrar dijous passat. Però en principi, com sempre, hi ha hagut molt més soroll mediàtic que resultats tangibles. I els pocs que hi ha hagut han escandalitzat la dreta espanyola, que ha reaccionat airada amb titulars com: «Sí al catalán en el Congreso, no al 25% de castellano en las aulas» (ABC); «La Torre de Babel en el Senado» (La Razón, al·ludint a la possibilitat que es pugui intervenir en català al Senat espanyol); «Moncloa respalda al separatismo para excluir el castellano» (El Mundo), etc. Per tant, allò que evidentment és massa poc a Catalunya és del tot excessiu des del punt de vista de la dreta espanyola. I què en pensa realment el PSOE? Encara s’ha de veure si promeses com la de promoure l’ús del català a la Unió Europea s’acabaran complint o no. O bé si el PSOE treballarà realment per concretar conceptes tan vagues com l’acord de superar la judicialització del conflicte polític a Catalunya «prenent com a referència els millors estàndards i recomanacions europeus i internacionals», tal com diu literalment l’acord.
De fet, frases ambigües com aquesta solen ser excuses de cara a l’incompliment o a l’ajornament inacabable d’allò que s’hagi acordat. Ja veurem com anirà tot plegat, però sí que cal constatar el «no acord» en qüestions fonamentals –i que per tant no consten ens els comunicats oficials– però que caldrà seguir defensant amb més empenta que mai: l’amnistia general per a tots els represaliats pel referèndum del 2017 i el reconeixement del dret a l’autodeterminació dels Països Catalans. Uns acords que no eren pas esperables com a resultat de la reunió de dijous passat però que seguiran sent l’element fonamental sense el qual no hi haurà cap solució real i definitiva del conflicte polític entre Catalunya i l’Estat. És evident que ara per ara el PSOE no vol prendre decisions d’aquest tipus, sobretot pel que fa al dret a l’autodeterminació. Però s’hi veurà obligat algun dia? Una victòria de l’independentisme a Escòcia faria fer remoure la situació?
Per si la política catalana encara no fos prou complicada, només faltava l’afer de la fins ara presidenta del Parlament Laura Borràs per acabar d’embolicar la situació. I no només per la relació entre partits independentistes, sinó també per les divergències a l’interior mateix de Junts, on ja s’havien detectat prou discrepàncies sobre la qüestió. Per això sap especialment greu que no s’hagi trobat un mecanisme eficaç per coordinar les actuacions bàsiques del bloc independentista. Ni Junts és un partit de dretes radical ni ERC és un partit d’extrema esquerra. Per tant, amb la suficient bona voluntat hi hauria d’haver un bon ventall de possibilitats d’entesa, tot salvaguardant la singularitat de cada partit. I encar més, tenint en compte que tots dos participen en un govern de coalició, que ja té prou feina per anar surant enmig de dificultats de tota mena. Què passarà, doncs, ara? Junts acabarà sortint del Govern de la Generalitat i la crisi només es podrà superar amb un nou procés electoral? A qui beneficiarien més unes noves eleccions, a Junts o a ERC? Doncs segons moltes enquestes al PSC, que estaria molt content amb el regal que se li faria. Evidentment la manca d’entesa és un mal negoci per a l’independentisme. Com és que fins ara no hi ha hagut manera d’evitar-ho?
