Res millor per contradir mentides que haver conegut la realitat. I és que estic cansat de veure tergiversats i traïts mots tan terribles com : exili i exiliats. Res a veure amb els fugitius del procés que van marxar a Bèlgica o a Suïssa.
Del 1972 al 1979 vaig marxar a treballar i estudiar a Berna (Suïssa). Al cap de poc temps em convertia en un dels dirigents dels casals catalans, batejats amb el nom de Casa Nostra. Vaig dirigir el de Berna, de forma conjunta amb l’igualadí Ricard Vidal, durant els set anys d’estada. Aquest càrrec comportà contactes amb multitud de casals i organitzacions catalanes d’arreu del món, així com amb altres de la diàspora espanyola, de resultes de la guerra civil, i la posterior persecució franquista.
Entre les moltes ocupacions de suport i resistència antifranquista hi havia l’organització dels Jocs Florals a l’exili, simpòsiums, conferències, trobades... en les quals participaven nombroses persones, refugiades a Suïssa o procedents de molts altres països com França, Regne Unit, països nòrdics, i d’un bon nombre de països llatinoamericans.
La realitat de tots aquests autèntics exiliats era repetida i repetitiva en tots els seus aspectes i factors. Persecució implacable, por, inseguretat, mancances de tota mena, fins al punt d’haver passat fam, fred i un bon nombre de malalties. Dificultats per trobar feina, complicacions per aconseguir papers, inseguretat de residència.
Contra aquest estat de coses i situacions, lleialtat a les idees, companyonia a prova de foc, honestedat a mantenir la flama de la democràcia i les llibertats, i una immensa valentia per superar totes les adversitats. Centenars de milers d’arreu d’Espanya van patir aquesta situació. Molts no van poder tornar, d’altres només ho van fer quan el dictador ja havia desaparegut. El retorn prematur podia comportar anys de presó i, en alguns casos, fins i tot la mort.
Vaig poder parlar amb dotzenes d’aquests exiliats, molts d’ells catalans, i puc assegurar que qualsevol comparació amb els fugitius a Bèlgica o Suïssa és pura invenció. Aquells van marxar perseguits pels militars colpistes, o per una repressió que durà molts anys, perseguint idees, càrrecs i professions.
Aquests van fugir per no gosar enfrontar les seves accions contra l’estat de dret, en una democràcia plena i consolidada. D’amagat i amb la covardia d’abandonar els companys de viatge, sense voler retre comptes del que s’havia dut a terme. I marxen cap a dos països amb uns règims judicials especials, emparats per un potent equip mediàtic, de juristes i amb l’economia més que sanejada.
Tots ells/elles tenen generosos ingressos, habitatges i comoditats que ja voldrien la majoria de catalans. Protegits i defensats per una munió de professionals, i emparats per càrrecs institucionals que, a banda d’aportar ingressos, suposen un escut protector contra determinades demandes d’extradició. Dir exili a la seva situació suposa mentir i falsejar la realitat. La que representaven els autèntics exiliats i els que pateixen aquesta situació en multitud d’indrets del món. Diguem les coses pel seu nom, i no vulguem vestir com a exili el que és una fugida de la Justícia.
