Me la jugo i escric això dimarts, per ser publicat diumenge, convençut que no l’erraré perquè el peix ja fa temps que està venut. El peix de la taula de diàleg, o de negociació segons els interlocutors (quina manera més ràpida de no posar-se d’acord després de gairebé tres anys de fer veure que se’n moren de ganes), que just comença quan jo estic a punt d’emprendre un viatge d’uns pocs dies. Dic que no l’erraré perquè ja sabem d’entrada que no parlaran d’allò que era imprescindible, inajornable, mesos enrere: amnistia i referèndum d’autodeterminació. No cal parlar-ne perquè ja estan d’acord que no és possible que hi hagi cap acord en aquests temes. Per què perdre el temps, oi?
Quan llegiu això, s’hauran dit tantes coses sobre els «acords concrets» que anunciava la part espanyola abans de la reunió, que tot el que pugui comentar jo ara, a l’avançada, estarà més passat que el peix que tenen damunt el taulell des de fa tant temps. No cal que hi perdi el temps jo tampoc, doncs, a intentar aportar lectures noves, perquè vaig fora d’hores. Però si dic que no temo errar-la és perquè vull reflexionar sobre un tema que, sense proposar-s’ho cap de les dues bandes, segur que no els ha passat pel cap apuntar-lo a l’agenda com a imprescindible d’afrontar: ¿com pensen capgirar el sentiment d’odi, de rebuig, de menysteniment, d’insult impune contra els catalans, pel simple fet de ser catalans, que ha calat tan endins d’amplíssimes capes de la societat espanyola? Inevitable, urgentíssim rectificar el missatge abonat des d’estaments polítics, judicials, policials, institucionals en connivència orquestrada, vergonyantment escampada i consolidada per mitjans de comunicació sodomitzats pel sistema. Les gravacions del merdisser Villarejo els deixa a tots ben retratats.
Quan dirigents polítics, governants, militars, intel·lectuals, jutges titllen de fills de puta els catalans, o els escarneixen en públic, o agredeixen en actes públics, o criminalitzen els líders catalans i no passa res, absolutament res... és senyal que alguna cosa greu està a punt de passar. Si l’esport nacional espanyol és vilipendiar els catalans sense cap altre argument que l’odi institucionalitzat, ho tenen magre els que s’omplen la boca de «reencuentro y concordia». Què explicaran ara per convèncer els «seus» que l’«a por ellos» és malaltís? Tant que han invertit per crear aquesta situació malsana, com s’ho faran ara per cauteritzar la ferida que pot acabar amb l’organisme convivencial de la societat espanyola? O potser es limitaran a fer net, desinfectar-la d’aquest fill de puta del «virus catalán»? De les dues parts que dialoguen, qui renunciarà a què abans?
