Ja ens hem polit la meitat de l’any transformador, ho hem fet amb un desplegament de conferències d’alt nivell i espectacles de lloguer de gran format que no han estat malament; però ara que ja sabem que no «habemus» Papa, que la inauguració del Museu del Barroc no serà l’esdeveniment de l’any i que ben poca cosa s’ha transformat, la gran pregunta continua sent: Què hem aportat de creació pròpia a un any que ens han venut com la gran finestra al món de les capacitats transformadores manresanes?
Fa un parell de mesos vam gaudir d’un tast d’optimisme amb l’Orfeó Manresà, que ens va servir «Ignasi, el viatge», un espectacle cuinat a casa, engrescador, ben cantat i ben posat a escena al teatre Conservatori; era una proposta que podia anar amb el cap ben alt a l’escenari del Kursaal, tot i no ser inclosa en el gran cartell del 2022, ni per suposat gaudir del suport econòmic institucional reservat als esdeveniments estrella.
La setmana passada vaig tenir el privilegi de ser convidat a un altre tast de producció local que el 17 de setembre, aquesta vegada sí, s’estrenarà al teatre Kursaal. «Enecus» és un musical inspirat en la vida i la transformació de sant Ignasi; amb un text desafiador i una acurada direcció d’Enric Llort, les extraordinàries veus de Celeste Alías, Marta Valero, Natxo Tarrés, Salva Racero i José Manuel Garzón, la provocadora interpretació d’en Jordi Figueras –que acaba de coronar-se al Grec amb unes crítiques brutals pel seu treball a «Fàtima» del Teatre Lliure-, la colpidora música dels germans Lluís i Miquel Coll i la miraculosa, pels resultats obtinguts amb els recursos econòmics disposats, producció d’en Pep Garcia. Cert que amb la trajectòria i capacitats d’aquest equip sabíem que aplaudiríem el que veuríem, però no que ens emocionarien i que sortiríem del Tori amb la sensació d’haver estat espectadors d’excepció d’una autèntica exhibició de muscle cultural.
«Enecus» té tota la pinta de poder ser el plat fort de la carta d’aquest 2022, encara que a l’hora de fer el menú se l’hagi tractat com a guarnició. Els responsables de distribuir les disponibilitats pressupostàries de la gran bacanal d’espectacles per a la commemoració ignasiana potser s’haurien de replantejar a qui atorguen confiances. El cert és que som davant d’una producció amb talent, qualitat, missatge transformador i capaç de provocar reflexions internes a l’espectador; però la provocació de més bon rotllo és que totes aquestes qualitats escèniques s’apleguen en una proposta feta a la nostra ciutat i amb la nostra gent; aquest, encara que moltes i molts no s’ho creguin i no hi hagin apostat, sí que és el miracle ignasià més transformador i difícil de creure. Després del 17 i 18 de setembre, n’estic segur, en sentirem a parlar.
