Estem orfes de persones que ens atenguin. Truquem a la nostra entitat bancària, a la companyia de subministraments... i perdem temps i energia marcant un, quatre, tres i trenta-tres. O explicant una vegada i una altra què ens passa per acabar sentint: «Perdoni, però no l’he entès». Farta de «tots els nostres agents estan ocupats. Li preguem que esperi uns moments», i musiqueta i musiqueta, he començat a respondre’ls amb la mateixa moneda.
Quan és l’entitat la que ens vol vendre un servei, un agent ens truca al mòbil, pronuncia el nostre nom i assegura que ens vol donar una informació, però en realitat vol col·locar-nos un dels seus productes, per exemple, bancaris, aconsello respondre amb veu robotitzada i metàl·lica, sense cap mostra de sentiment, en els seus mateixos termes: «Si truca vostè per eliminar les comissions del meu compte, marqui u»; «si vol millorar la rendibilitat dels meus estalvis, marqui dos»; «si vol rebaixar el cost de la meva hipoteca, marqui tres», «per a totes les altres coses, esperi, sisplau, i l’atendré quan no tingui cap més remei». I us poseu a cantar la Motomami de Rosalía o La barbacoa de Georgie Dann en bucle.
És clar que alguns assistents virtuals com l’Amelia ja són capaços de desxifrar missatges complexos que incorporen diverses idees, com: «Si tinc prou saldo, vull enviar 200 euros demà al Pepe». També veiem que, als països nòrdics, les organitzacions sanitàries utilitzen la intel·ligència artificial conversacional per millorar la qualitat de vida de la població a partir de funcionaris virtuals.
Fa uns quants anys vaig apreciar que el luxe està en el tracte. I tot i que el tracte humà passi a ser una cosa molt exclusiva, cal reclamar bots més intel·ligents i servicials a les empreses. I mentre no ho facin, és saludable que cada vegada que ens truquin per oferir-nos una informació, responguem com si fóssim un robotet. Et quedes tan bé...
