Quiosc

Regió7

Antoni Daura

A PEU DE PÀGINA

Antoni Daura i Jorba

Llibreter

Desgavell energètic

Després de molts anys en què els diversos especialistes advertien de la necessitat d’anar fent una transició cap a fonts d’energia més sostenibles i respectuoses amb el medi ambient i el planeta en general, sense gaire èxit, sembla que ara l’hàgim de fer de cop i amb urgència. I, com és prou sabut, les coses plantejades així mai són plenament eficients i satisfactòries. Per altra banda, la xarxa d’interessos comercials existents i la geoestratègia dels estats embruten en gran manera qualsevol reflexió transversal i ens fan a tots captius de decisions fosques i plenament discrecionals. A més, la hipocresia i la demagògia que gasten els dirigents polítics entorpeixen que sigui la mateixa societat civil i, dins d’ella, les petites i mitjanes empreses –que són la base productiva– les que treballin, amb major efectivitat, a escala local. Serà, al cap i a la fi, l’àmbit on caldrà començar a implantar estratègies. I aquestes s’haurien de mantenir allunyades dels grans plans globals que acaben sent dirigits per unes oligarquies a l’ombra que controlen els preus i els fluxos en funció dels seus interessos espuris.

En aquest sentit, ja fa temps que estudiosos ens han dit que calia treballar per ser el màxim d’autosuficients. Cada comunitat hauria d’actuar preferentment amb els seus propis recursos energètics adquirint només aquells que no poden obtenir de cap manera. I, en tot cas, minimitzar-los al màxim. És el cas, per exemple, de Vicente Guallar, que una dècada enrere va publicar un llibre titulat La ciudad autosuficiente. Habitar en la sociedad de la información (ed. RBA). Aquest home, arquitecte amb una llarga i reconeguda trajectòria professional, ha dissenyat fa poc un model urbà amb construccions de fusta per fer front a l’era postcovid. Diu ell que, per no dependre sistemàticament de l’exterior, caldria col·locar urgentment a les nostres teulades plaques solars i habilitar horts urbans, com també retornar la feina (la indústria respectuosa amb el medi ambient inclosa) a les ciutats, evitant, doncs, desplaçaments quotidians innecessaris que col·lapsen la xarxa de comunicacions i contaminen en excés. Els viatges, per tant, s’haurien de limitar –afegeixo jo– al transport de mercaderies de proximitat, deixant preferentment les de llarg recorregut al ferrocarril, i al lleure, perquè tots tenim també dret a una certa mobilitat lliure.

Per aconseguir, tanmateix, ciutats productives, ecològiques i intel·ligents, crec que no podem deixar-ho tot a les mans de l’estat, al contrari del que massa gent pensa. Efectivament, els polítics només actuen de cara a la galeria, fent lleis que pretenen ser la panacea de tot plegat i que acaben en un no-res. En tenim una mostra recent en la proposta del Govern espanyol de forçar un pla d’estalvi energètic basat a limitar els graus ambientals fruit de la tasca dels aires condicionats i les calefaccions (ja em diran com ho pensen controlar!) i treure’s a l’estiu la corbata. Patètic!

Un excés de legislació i una excessiva por a la contestació social ecologista de façana (que no és el mateix que l’anàlisi ponderada de l’impacte ecològic) també provoca que no es puguin implementar parcs eòlics i fotovoltaics amb l’agilitat que caldria. En fi, que potser tocaria prohibir menys i gestionar amb més intel·ligència.

Compartir l'article

stats