Mentre dilluns s’aprovava al Congrés la nova llei de protecció dels animals, al mostrador del peix de qualsevol establiment ben assortit hi havia crancs i llamàntols agonitzant a la vista de tothom. «Fresquíssims, eh?, encara són vius!». Efectivament, són vius i la pesadesa dels seus darrers moviments expressa el dolor d’un final miserable que ningú no sembla veure ni lamentar. Mentrestant, al mostrador de la carn no hi ha gallines acomiadant la vida entre convulsions, ni xais dessagnant-se per fer ben evident la seva frescor. No: la seva mort està regulada per llei i el seu patiment públic seria motiu d’escàndol. Aquesta és una reflexió pendent: ¿Per què la mort per asfíxia de tots els peixos que mengem, o l’espectacle públic del marisc sotmès a tortura, no generen ni la més mínima compassió? ¿Per què ni les lleis ni les entitats protectores d’animals no consideren la vida marina digna del mateix tracte que la vida terrestre? El peix i el marisc són vistos com a éssers menors, aliens, indignes de ser compadits. No se’ls tracta com a animals, sinó com a coses. Ni tan sols les tonyines grosses com vaques, o els pops, més llestos que la majoria d’animals terrestres, no reben la consideració que atorguem a un simple pollastre. No tenen ni una sola línia a la nova llei. Mentre torturem els llamàntols, hi podríem anar rumiant.
