Us sona allò que quan un equip de futbol va malament creixen els rumors que faran fora l’entrenador, surt la directiva, el president o algú de la seva vora, i diu que no passa res que tenen tota la confiança en l’entrenador i que se’n sortiran? Què acostuma a passar l’endemà mateix o poc després? Efectivament, destitueixen l’entrenador. Primer són els rumors, després la negació i finalment el final de la representació on ningú no surt ben parat. Alguna cosa semblant comença a passar amb el Papa de Roma. Francesc acaba de tornar d’un viatge al Canadà. Bona fila no feia, tot i que als 86 anys, què vols? Feia cara de cansat i anava en cadira de rodes pels problemes que arrossega a les articulacions. Quan tornava va fer l’habitual trobada amb els periodistes que l’acompanyaven a l’avió -com deu ser això de viatjar amb el Papa?- i en un moment determinat va etzibar que no pensa renunciar, però que li ha passat pel cap i que, si decidís fer-ho, no passaria res, que ja hi ha l’antecedent de Benet XVI. Ja som a l’etapa dels rumors, doncs. Aquí no apareixerà cap president del Vaticà desmentint la notícia i donant-li tota la confiança. Ho decidirà ell solet. És un home sensat, intel·ligent, culte, amb sentit comú, les idees clares i amb un gran sentit de la solidaritat, la justícia i de servei als altres. Que estigui cansat és el més normal del món. Més enllà de certa aura de divinitat que se li suposa, encara és a la fase de l’existència mortal pura i dura. La pau eterna arriba després, diuen.
A més a més, els temps canvien. En l’època de Tik-Tok, Twitter, Instagram, Metavers, Whats i altres realitats inimaginables fa tan sols uns anys, per què un Papa no hauria o podria renunciar si no es veu amb prou capacitat per complir la seva missió? I de Papa emèrit ja en tenim. Benet XVI. Això de ser emèrit aquí no ens sembla estrany. Ja tenen -bé, en realitat tenim- un rei emèrit. No sé si Pujol es podria considerar un president emèrit.
Al diari de diumenge el company Xavier Domènech publicava una perspicaç article d’opinió sobre les alternatives que hi hauria sobre la taula si el papa Francesc no pogués visitar la ciutat. No us les diré, l’heu de llegir. Possiblement mai es tornarà a repetir una conjunció tan perfecta per justificar una visita a la ciutat: jesuïta, 500 anys de l’estada d’Ignasi de Loiola a Manresa. Fa uns anys, quan allò de Manresa 2022 quedava encara lluny, no semblava cap disbarat. Ben al contrari. Ara en canvi.... Ja ho veurem. Queden cinc mesos.
