Respecte de la política, l’avantatge de la religió és que els manaments són inqüestionables. El llibre de totes les normes ens diu com ens hem de comportar en cada ocasió i els seus dictats tenen al darrera el poder absolut de la divinitat omnipotent, que ha parlat per boca dels profetes, de la tradició i del mateix totpoderós encarnat, en el ca del cristianisme. No hi ha espai per al dubte: o fas cas o et condemnes. En canvi els ciutadans de les democràcies més o menys liberals tenim el dret de qüestionar la veracitat dels supòsits amb què els nostres governants construeixen les decisions que ens afecten, i aquest qüestionament pot sorgir d’una sana actitud filosòfica de dubte sistemàtic i examen crític de totes les suposades certeses, o pot ser només conseqüència de la comoditat, la mandra i la conveniència acompanyada de miopia. Si el llibre de les normes de la teva religió et diu que hem de moderar els plaers carnals per guanyar la vida eterna, no tens altre remei que creure-t’ho, però si és el cap del govern de torn qui et diu que has de posar el termòstat a vint-i-set graus a l’agost i tancar els llums de l’aparador a les deu de la nit, i t’ho explica en un pròleg de trenta-tres pàgines al butlletí oficial del decret de mesures, tu pots decidir que no et creus res de tot allò i titllar-ho de pura xerrameca per justificar l’injustificable. No és paraula de déu, a qui lloem, sinó paraula de polític, de qui desconfiem, i si el que m’obliga a fer em toca els nassos, em desmunta els plans o em fa sentir incòmode, em reservo el dret a posar en qüestió tant la seva legitimitat per imposar-me res, com la solidesa de les seves raons. Vam fer-ho amb les restriccions de la pandèmia i ho farem ara amb l’estalvi energètic. Segur que es publicaran estudis que posaran en dubte l’eficàcia de les noves prohibicions, i com que la majoria no sabrem qui té la raó científica, ens limitarem a creure’ns el govern si ens hi sentim propers i a no creure’l si en som radicals adversaris.
