Una de les peces de roba que més m’agrada portar és la caçadora, aquesta jaqueta curta esportiva que abriga a mitges. N’hi ha de molts tipus, però la caçadora típica tal i com l’havíem entès sempre és una peça d’entretemps, de temporada, una denominació peculiar i entranyable que segurament es deu estar perdent. És una peça que permet molta varietat de dissenys i de teixits, és còmoda, és ideal per anar en moto i, sobretot, és allò que et comences a posar quan deixes enrere la foscor dels dies d’hivern: quan arriba la caçadora, l’abric es queda a casa, torna la llum i el pitjor ja ha passat. Fins fa -per exemple- vint anys, en climes com el de Manresa hi havia moltes ocasions de posar-se-la. La de pell era ideal tot just començar la primavera, la de teixits lleugers es podia utilitzar fins a les portes de l’estiu, i fins i tot era útil per estar al carrer moltes nits de juliol i agost. En anys benèvols, la podies estirar fins entrada la tardor, quan arribava el trist dia de penjar-la a l’armari, agafar l’anorac i preparar-se per a la travessa de la negror hivernal. Ara, tristament, ja no és així. No hi ha primavera, no hi ha tardor, i l’estiu és tropical fins i tot de matinada, tant a l’interior com a la costa. La caçadora queda curta o fa nosa. Qui pretengui negar el canvi climàtic, que se la posi aquest vespre per anar al Passeig, i que sui la tonteria.
