Cada vegada que sento el so d’una campana em recorda l’època que estiuejava al poble del meu avi, quan aquell toc de les hores em bressolava abans d’anar a dormir. El repic suau del campanar s’endinsava per la finestra de l’habitació i m’acompanyava durant les llargues nits d’estiu, mentre pensava en les generacions i generacions de veïns que s’havien criat escoltant aquella música. Les campanes són un símbol d’identitat per molts pobles i ciutats, i malgrat que avui en dia existeixen múltiples formes de comunicació, la seva veu es manté inalterable al pas del temps.
Un fet que demostra que la seva influència continua és la recent incorporació d’una quarta campana a la parròquia de Navarcles, a través de la donació de l’associació Amics Aplec Sant Jordi, que després de mig segle de vida cessa la seva activitat per manca de relleu. El so de la nova peça, que s’afegeix a les tres ja existents posteriors a la Guerra Civil, serà mecanitzat a causa de la inexistència de la figura del campaner al municipi. L’últim que va exercir la professió va ser Simó Carner que, després d’una intensa activitat al llarg de seixanta anys, es va retirar a finals dels vuitanta, deixant un buit al campanar que no s’ha pogut recuperar des d’aleshores.
De fet, la majoria de campanars que tenim a la comarca del Bages tenen un so mecanitzat, tret d’alguna excepció com és el cas de Santpedor, on tres campaneres omplen de vida el punt més al del poble. Elles són les hereves de l’estimat campaner Jordi Espinalt, que va morir fa tres anys, deixant en la memòria de molts veïns el seu toc característic que durant molts anys va configurar el paisatge sonor del municipi. En una entrevista per aquest diari, recordo que m’explicava la infinitud de vibracions que es poden obtenir en funció de la intensitat amb què es repica la campana. Per al Jordi era un instrument solemne que perdia la màgia en el moment que deixava de ser tocat amb la força dels braços.
La figura del campaner tradicional, que assumia una important tasca de comunicació amb la població, en alertar sobre els perills, com els incendis o els atacs bèl·lics, o en anunciar els naixements i les defuncions, ja fa anys que va desaparèixer. No obstant això, existeix una nova fornada de joves interessats a aprendre l’ofici que es formen en escoles especialitzades i, fins i tot, participen en concursos de campaners, com el que s’organitza a les Borges Blanques des de fa set anys. I potser el motiu que els impulsa a mantenir la tradició ja no és mantenir el poble informat sobre els grans esdeveniments, sinó evitar que el toc de campanes que els havia acaronat durant les nits d’insomni se silenciï.
