Quiosc

Regió7

Josep M. Oliva

VEIENT-LES PASSAR

Josep M. Oliva

Joaquín Vizcaíno, els últims aplaudiments

Si hagués d’il·lustrar el llibre de la meva vida amb una portada semblant a la del Sargent Peppers, entre els rostres d’amics i de gent que admiro, traient el cap per algun racó, hi apareixeria el Joaquín Vizcaíno, el seu bigoti característic, la seva cara de bona persona. El Vizcaíno, que quan vaig llegir a la pàgina d’internet d’aquest diari que s’havia mort, em va fer saltar una exclamació i em va fer caure alguna llàgrima. Per als seus amics, que sabien que estava malalt, la sorpresa deuria ser menor, però a mi em va venir totalment de nou. I quan parlo dels seus amics em refereixo a la gent que el freqüentava, perquè jo també ho era, d’amic seu, i me l’estimava, però ell no ho sabia i es deuria pensar que només érem coneguts. En el comiat que se li va fer, i que va desbordar la capacitat de la sala, el seu net gran, l’Aitor, va explicar una anècdota de quan a l’escola els van fer escriure una redacció parlant d’un ídol seu: «Els meus companys parlaven de futbolistes, de cantants... i jo vaig parlar del meu avi, perquè, ja llavors, el meu avi era el meu ídol, la persona a la qual més admirava».

La meva admiració pel Vizcaíno ve de finals dels anys setanta, de quan el veia encapçalar aquelles manifestacions on la primera línia no l’ocupaven els que buscaven més protagonisme sinó els que tenien més coratge. Aquella imatge seva, d’home impetuós i valent, se’m van quedar gravada per sempre, i en el meu imaginari es va convertir en el símbol, en l’àmbit manresà, de tota la gent que va plantar cara a la injustícia quan donar la cara et podia sortir molt car. No va ser l’únic, és clar. Van ser moltes més les persones que van lluitar per la llibertat i les millores socials que van costar tant d’aconseguir i a les que devem moltes coses que ara ens semblen tan normals. Algunes, ben instal·lades després en la nova situació, es pot dir que ja poden donar aquell deute per cobrat. No va ser el cas del Vizcaíno. Marcat per la seva trajectòria sindical li va ser impossible trobar un treball del seu ofici i va acabar muntant un bar al Xup, el seu barri de tota la vida i pel qual va estar treballant fins al seu últim alè.

Al seu comiat hi eren tots: els vells companys del partit, els del sindicat, els del moviment veïnal... I molts que no havíem estat amb ell en cap d’aquells cercles però que li volíem agrair tot el que havia fet per nosaltres. En aquells aplaudiments finals hi bategava l’afecte sincer de la gent que l’estimava, la calidesa que no podrà tenir mai cap acte oficial.

Compartir l'article

stats