El 4 d’agost va fer dos anys de la terrible explosió del port de Beirut que va provocar més de dos-cents morts, prop de set mil ferits i la destrucció d’una part notable de les infraestructures portuàries i el centre de Beirut i fins a una distància de fins a 10 km. A hores d’ara la investigació està aturada i del cert no se sap que va passar ni qui va fer possible que passés aquesta desgràcia.
L’explosió la va produir la detonació de 2.750 tones de nitrat d’amoni, un fertilitzant amb aplicacions com a explosiu que es guardaven en uns imponents sitges des del setembre del 2013, el vaixell de càrrega de propietat russa i bandera moldava va salpar de Batumi, un port de Geòrgia, amb destinació a Moçambic. Va aturar-se a Beirut amb problemes de motor, i fetes les inspeccions fou declarat innavegable i se li va prohibir salpar. I el vaixell i el producte es va quedar allí.
L’explosió del 2020 va destruir molts edificis importants, entre ells el conjunt de sitges de cereals, una magnífica obra d’enginyeria civil construïda el 1968. Al cap de dos anys justos de l’explosió, el 4 d’agost del 2022, s’ha ensorrat una part del que quedava dempeus d’aquest impressionant conjunt d’arquitectura industrial.
Era una obra espectacular, tant per la funció que feia, emmagatzemar el 80% del blat que consumia el país majoritàriament importat de Rússia, com per les seves característiques tècniques. Es va aixecar entre dues de les dàrsenes del port, sobre pilons reforçats a setze metres de profunditat en un terreny complex, inestable. Era el 1968 un projecte innovador perquè les sitges no tenien les tradicionals tremuges d’aquestes instal·lacions; el gra es buidava a través d’imponents cintes transportadores.
Una obra gegantina de 42 sitges, amb una capacitat de 2.500 tones de gra a cadascuna, amb una altura de 48 m. Les parets dels cilindres estan comunicades de tal manera que es van generar 54 tancs més petits. Tan impressionant com les sitges era la sala de màquines, ubicada a la part superior del complex, a 61 m d’altura. Al costat de les grans sitges, es va construir un edifici de recepció i administració, les instal·lacions per a la descàrrega dels vaixells de cereal, una estació transformadora i les connexions amb la resta del port.
Fou un projecte impulsat per Yusef Beydas (1912-1968), el controvertit fundador i president d’Intra Bank, protagonista d’una de les històries d’èxit d’aquesta ciutat que ha enamorat intel·lectuals, artistes i, per exemple, els periodistes Tomàs Alcoberro i Txell Feixes.
Com totes les grans obres fou una història d’èxits i de vergonyes: es va construir molt ràpidament, en només dos anys, i és que els que hi treballaven estaven obligats a fer trenta hores de permanència a peu d’obra.
Formaven part indestriable del paisatge urbà de Beirut; des del 4 d’agost del 2020, i en paraules de l’arquitecta libanesa Gioia Sawaya, testimoni d’una tragèdia i de la crisi profunda d’un país i d’una ciutat que ha deixat de ser el pol cultural d’Orient Mitjà.
