Fins fa quatre dies, a falta de notícies importants, els diaris i la resta de mitjans de comunicació en aquesta època de l’any omplien el buit fent-se ressò de les anomenades serps d’estiu, és a dir, d’esdeveniments quasi anecdòtics, amb un interès més aviat escàs i gairebé intranscendents. Malauradament, tot això ha canviat. D’ençà de la pandèmia, les serps d’estiu han estat devorades pels monstres de tot l’any, començant pels efectes devastadors d’un canvi climàtic que encara hi ha qui nega. Miris cap on miris, poques coses hi ha que convidin a l’optimisme, cartellera cinematogràfica inclosa. Som davant una crisi alimentària, energètica i humanitària sense precedents. Mentrestant, les bombes continuen caient sobre Ucraïna, els pobres cada dia són més i més pobres, i el secretari general de l’ONU, el portuguès António Guterres, acaba de declarar que «la humanitat està només a un malentès de l’aniquilació nuclear.» Mentre això passa al món, a l’Estat, Núñez Feijóo carrega contra l’escola catalana; a Catalunya, hi ha un dèficit creixent de metges de família i d’aigua als pantans, i al Bages, quan encara fumegen les cendres del darrer incendi, el conreu de la marihuana bat rècords de consum elèctric. Malgrat tot, no tot va de mal borràs, batalletes polítiques a banda. Dos galls bagencs es proclamen campions al concurs de cants de galls de Catalunya, l’aixeta de la dutxa encara raja i al supermercat han reposat les galetes de xocomenta. Igual que Woody Allen, jo també soc dels que no perdo l’esperança i, confiat de mena, tendeixo a voler veure el taüt sempre mig ple. Però qui ens havia de dir que un dia enyoraríem les serps d’estiu, les platges de riu i les portes obertes de les cases.
