La figura de Wout van Aert emergeix poderosa com un exemple admirable d’una ambició que, en el món de l’esport, defuig càlculs garrepes i estratègies porugues. En la darrera edició del Tour de França, el ciclista belga va ser protagonista en la majoria d’etapes, en va guanyar tres i es va vestir el mallot verd de la classificació per punts. I, per si no n’hi hagués prou, va treballar fins a l’extenuació per ajudar el seu company Jonas Vingegaard a adjudicar-se la general. Un balanç espectacular d’un ciclista capaç de proclamar-se campió del món de ciclocròs, guanyar clàssiques de primavera, endur-se la victòria en etapes de grans rondes de tres setmanes i acudir als Mundials essent favorit en la lluita contra el cronòmetre i candidat en la prova de ruta en carretera. Van Aert, s’ha dit, és una personalitat comparable a Merckx per la gana i la capacitat per dominar diversos registres. Són paraules majors però indicatives de la dimensió d’una figura que ens ha d’assenyalar un camí, el de la valentia i el sentit de l’espectacle. Com Van der Poel, com Evenepoel. Ja són per mèrits propis present i futur, i promesa de grans emocions. Com Annemiek van Vleuten, que, prop de la quarantena, va guanyar el Tour femení amb una actuació digna de passar a la història. El món de l’esport necessita referents, estrelles que siguin exemplars, atletes capaços de passar per sobre del tacticisme i fer aixecar els aficionats de la cadira amb exhibicions inimaginables. És el revers de futbolistes que es tiren a terra si els poses un dit al clatell i perden temps fent veure que els acaben de disparar a boca de canó. El talent és per lluir-lo.
