Fa més de seixanta anys, malgrat els nostres diferents orígens (jo nascut a Manresa i ell a Andalusia) l’atzar em va fer conèixer el Joaquín Vizcaíno. Érem molt joves, teníem vint anys i ens unia la nostra afició comuna al ball. Freqüentàvem les sales de ball (les discoteques d’aleshores) més populars com La Gàbia a Manresa, l’Ateneu a Sant Vicenç de Castellet i una de Terrassa de la qual no puc recordar el nom. Molts diumenges a la tarda, una colla, entre ells el Joaquín i jo, agafàvem el tren per anar a Sant Vicenç o a Terrassa. Després, durant temps cada un va seguir el seu camí i aviat li vaig perdre la pista, fins que set o vuit anys més tard, ja militant al PSUC, un dia vaig anar a una reunió (clandestina, és clar) amb gent nova, entre ells el company Alfonso, que, per la meva sorpresa, va resultar ser el Vizcaíno. Alfonso era el seu nom de guerra. Jo i molta altra gent sempre hem recordat el seu pseudònim. I quan dic company, i no camarada, és perquè, curiosament, entres els comunistes catalans mai hem utilitzat el terme camarada per designar els militants, sinó, i precisament, el de company.
No es tracta tant, ara, aquí i per mi, de recordar l’historial del Joaquín com a dirigent obrer i del moviment de barris. Altres ho han fet i ben fet. Però tot sovint eludint o menystenint el seu vessant de militant i dirigent comunista en el qual jo més el vaig tractar. O sigui de l’Alfonso. Llargs anys de permanència conjunta al Comitè Local del Partit Socialista Unificat de Catalunya a Manresa, em recorden l’atenció que mereixien les seves opinions i les seves intervencions a les reunions, la seva capacitat per parlar i raonar sempre en termes de dues classes: la que ven unes hores de la seva vida i la que compra aquest temps i en treu profit, amb tota la importància que té no perdre de vista aquesta distinció per entendre els processos que governen les nostres vides i que defineixen el nostre sistema econòmic, molt sovint ignorat, involuntàriament suposo, pels mateixos que volen canviar-los.
Recordo també, i de manera especial, el dia en què estan a Barcelona ell, jo i altres fugats arran de les detencions de la tardor del 1975, sopant tots en un bar de l’Eixample, la televisió va informar de la caiguda de l’aparell de propaganda del PSUC a Manresa i de la incredulitat que es reflectia en la seva cara i en la de tots.
Més tard, després de la implosió del PSU, i de la llarga etapa en què s’anava imposant el règim del 78 i el bipartidisme, davant el qual semblava que no hi podia haver aturador, me’l vaig tornar a trobar a les mobilitzacions per l’autodeterminació i la República catalana.
La vida política i social de l’Alfonso, o el Joaquín, tant se val, ha estat exemplar d’una honestedat absoluta, coherent fins al darrer moment i fins i tot més enllà o almenys això vaig pensar veient les dues banderes que cobrien el seu taüt: la roja amb els símbols comunistes de la falç i el martell i la que portava el retrat del Che Guevara.
