Quiosc Regió7

Regió7

Carles Duarte

A ESTONES

Carles Duarte i Montserrat

Poeta

Vespres d’inventari

La vida i la literatura sovint s’entrecreuen. I la poesia és un gènere allunyat habitualment de la ficció i propici perquè aquestes confluències es produeixin, tot i que d’una manera menys discursiva i menys explícita que en un dietari o un llibre de memòries. Els autors que enlairen un edifici literari on és deliberadament absent la pròpia biografia i converteixen les seves obres en exhibicions de domini de la llengua i de la tècnica poden fascinar-nos per la seva bellesa formal i per la seva creativitat, però rarament ens commouran. Tampoc no ho faran els qui, abusant d’un jo omnipresent, sense prou distància sobre la seva existència concreta, escriuen meres expansions sentimentals. El repte sempre exigent d’excel·lir sense renunciar a l’autenticitat el supera amb escreix Josep Micó Conejero. Micó, nascut a Antella l’any 1949, és un dels poetes valencians actuals amb una producció més consistent. Entre els seus darrers llibres vull destacar-ne un amb un títol prou expressiu, Vespres d’inventari, extret d’un dels últims poemes del volum, on anota: «Cel vell de núvols/ vespres d’inventari,/ en somnis s’han fet reals els prodigis». Hi ha, efectivament, una voluntat de balanç vital, de mirar enrere abans d’afrontar una nova etapa personal. El llibre duu a la coberta una pintura de Jaime Arcos Requena, un artista que havia lluitat contra l’esquizofrènia, i al qual Micó dedica aquest poemari, que s’obre amb un pròleg d’Isabel Garcia Canet amb claus rellevants per orientar-nos en el trajecte de versos i records a què Micó ens convida. El gruix dels poemes, distribuïts en tres Talaies successives, parteixen de haikús, és a dir, d’aquesta forma breu i essencial d’origen oriental tan arrelada dins les nostres lletres i que es concreta en tres versos de 5/7/5 síl·labes. En recullo tot seguit alguns exemples representatius, on la remissió a la natura, seguint la millor tradició japonesa, hi és recurrent: «El vent agrana/ de la tardor, les fulles/ una se’n salva», «En besar terra/ desperten el silenci/despullen arbres”,“Recórrec sendes/ dels camps de la infantesa/ el temps dilate». Però, prenent com a punt d’arrencada aquests haikús, Micó els desplega en versos on es van encadenant pensaments i imatges d’una gran força lírica i visual que travessen la transparència de la paraula de cristall per endinsar-se en territoris més íntims, més ignots, més onírics, més enigmàtics i més imprevisibles, més trasbalsadors, com quan ens diu: «Llum del capvespre/ panteix sord de brasa,/ transporta a la remor d’espills llunyans,/ a costes d’ona greu i ascens advers». Seguint les pàgines de Vespres d’inventari tenim la sensació de participar d’un viatge que avança amb el temps i contra el temps consumint-nos. Micó hi adopta una escriptura fragmentada, de flaixos que no sempre tenen lligams nítids aparents. Ens trobem davant d’un llibre major, d’una obra madura, gens idíl·lica, que es nodreix d’un dens bagatge d’experiències.

Compartir l'article

stats