Mentre 24 submarinistes i un amplíssim equip de rescat intentaven inútilment rescatar una pobra balena beluga atrapada en estat terminal al Sena, en un poble d’Ourense elaboraven una tapa gegant amb més de cinc-cents quilos de pop per renovar una mena de rècord mundial que sembla que tenen. El món, relligat per les xarxes socials i assedegat d’imatges xocants, assistia amb comprensió i emoció a l’enorme esforç públic desplegat per salvar una balena que tenia les hores comptades, però en aquest mateix món no sembla que hi hagués ni una sola neurona disponible per preguntar-se si té cap sentit que es converteixi en un espectacle el trossejament festiu i contra rellotge de centenars d’animals veïns de la balena beluga. És molt possible que els mateixos gallecs que tallaven pop sense preguntar-se si té sentit promoure a base de festetes el consum d’un animal amenaçat sentissin una genuïna compassió pel malaurat cetaci de París. Aquest és el punt: vivim en una tràgica, absurda i manicomial dissociació que ens fa entretenir-nos en anècdotes emotives mentre ignorem absolutament realitats com punys que ens haurien de commocionar. L’acció humana sotmet el mar a una carnisseria sagnant cada dia, cada hora, cada minut, però només mirem a l’aigua si hi ha la torre Eiffel de fons. Som així, i així ens va.
