Ho deixo clar d’entrada: aquest espai l’utilitzo avui de desfogòmetre. Però el mal sobre el qual faig aquesta mena d’exorcisme escrit no és només un episodi personal puntual, sinó un que em rosega de fa temps i que té un abast molt més ampli que l’individual. Diguem que el cas particular em serveix d’exemple general. M’explico: fa unes setmanes van començar a rebentar el carrer davant de casa i força metres enllà. Motiu esgrimit, un promotor demandava més energia per a un bloc d’habitatges situat en un altre carrer cent metres avall i calia fer-hi arribar una línia més potent. Lícit. Per fer-ho, una empresa constructora (en aquest cas, s’escauria més la paraula destructora) aixeca un bon tram de carrer amb una rasa d’un metre d’ample i un de fondària per estendre-hi les canalitzacions per on, posteriorment, es faran passar els cablejats. Dies de sorolls, pols, reguitzell de tanques formant un laberint groc, planxes inestables, i el misteri diari de si es podrà entrar o sortir a cada moment del garatge de casa. Cap problema (bé, algun sí, però posem-hi comprensió). Les obres, obres són i, per tant, tan terrenals que no es fan per art de màgia. Comptat i debatut, uns treballs per fer arribar un cable a casa d’algú per sota terra es tradueix a la pràctica en unes cinc setmanes d’asfalts aixecats i uns dos mesos de restes d’obra (contenidors, tanques...) per deixar-ne testimoniatge. Tot sigui dit, de tot plegat ja no en queda res perquè l’episodi que narro és de fa uns tres mesos. El que sí que en resta, com a testimoni perenne, són les nafres d’unes rases reomplertes amb asfalt del tot a cent que els veïns poden anar recollit diàriament a cop d’escombra i pala, allisat per algun operari que aquell dia s’havia descuidat el nivell al taller. I uns metres més amunt, unes lloses que van ser retirades i recol·locades (és un dir) i que ara es mouen més que un balancí. Diguem-ho clar: un fàstic. Algú ha adquirit el servei, algú altre ha cobrat per fer una feina, però l’espai públic i comunitari ha quedat digne del museu dels horrors. Com que quan un se sent afectat (negativament o positiva) per un fet, acostuma a fixar-se molt més en tot allò que s’hi aproxima, aquests dies he corroborat que (no només en el meu poble) els carrers estan farcits de cicatrius que piles de maldestres han anat deixant en calçades i voreres que algun dia (per l’esforç i la contribució de tothom) van ser dignes. Però ara ja no. I a aquestes empreses que operen com cirurgians amb títol de la tómbola no hi ha ningú que els passi comptes. Desfogat estic.
