Del 24 al 29 de juliol el papa va fer el que els vaticanistes van qualificar com el seu viatge més difícil. El papa visità, en un viatge intens, el segon país més gran del món després de Rússia. Aquest va ser viatge històric, un pelegrinatge penitencial, com va dir el papa, a una terra massacrada per una actuació cruel per part dels responsables d’alguns internats gestionats per institucions eclesials.
Aquest ha estat el viatge d’un papa fràgil, que hem vist sovint en cadira de rodes (potser, com han dit alguns, podria ser l’últim gran viatge del papa Bergoglio), amb una setmana plena d’actes i amb un recorregut de 19.000 quilòmetres.
El sentit i la raó d’aquest viatge del papa, el donava Francesc mateix en una piulada al seu twitter, abans de deixar Roma, quan deia: «Benvolguts germans i germanes del Canadà: vinc a vosaltres per trobar-me amb els pobles indígenes. Espero amb la gràcia de Déu, que la meva peregrinació penitencial contribueixi al camí de reconciliació ja començat».
D’est a oest, de Roma al Canadà, i amb 85 anys llargs, el papa Francesc ha demanat perdó, pel fet que, com ell mateix ha dit, «sento indignació i vergonya per l’abús que van patir els pobles indígenes en els internats catòlics per a nens i joves, des de finals del segle XIX a la dècada dels seixanta del segle XX». Per això el papa va dir que els seus discursos al Canadà, començarien i acabarien demanant perdó. És indignació i vergonya pel deplorable comportament d’homes d’Església, el que manifestà el papa en rebre al Vaticà, el maig passat, als representants dels pobles indígenes.
Cal recordar que la Comissió per a la Veritat i la Reconciliació, creada al Canadà el 2015, per tal d’aclarir el genocidi que van patir els indígenes, exigia a l’Església una petició de perdó a les famílies de les víctimes.
De segur que el papa, amb la seva presència i sobretot amb la seva actitud de demanar perdó, ajudarà a guarir ferides. I és que segons la Comissió per a la Veritat i la Reconciliació, van ser més de 150.000 nens i joves indígenes que passaren (i patiren abusos de tot tipus), per 139 internats del país, dels quals, uns cinquanta eren gestionats per institucions cristianes. Era en aquests internats, amb la mort d’almenys 4.000 nois, on l’estat (per tant, també ell és culpable), buscava, absurda i irracionalment, occidentalitzar els costums dels joves indígenes.
Aquesta petició de perdó per part del papa, que es trobà amb els representants dels pobles indígenes, és un primer pas simbòlic (no el final), en el camí de guarició i reconciliació pels errors del passat, en no saber l’Església, evitar els abusos que van patir els indígenes en internats catòlics, en un procés d’assimilació forçosa a finals del segle XIX i part del segle XX. El papa, humilment, demanà perdó per «la manera cruel» amb que l’Església catòlica col·laborà amb el govern canadenc, en la «colonització» i en el «desarrelament dels nens indígenes de les seves famílies».
