Entre la fauna diversa de les terrasses d’estiu a la platja hi trobem les famílies amb gos i les famílies amb nadó. Les primeres no paren d’incrementar-se, i entre les segones sembla créixer la proporció de cotxets de dues places. Els gossos tenen una vida limitada: rarament passen dels quinze anys, i l’esperança de vida més habitual es troba entre els deu i els tretze, segons races i condicions. La dels humans a Catalunya supera els vuitanta anys, i els qui arriben a aquesta xifra poden esperar tocar els noranta. Si una gran pandèmia o una guerra nuclear no ho espatllen, els nadons dels cotxets de la terrassa estival es beneficiaran a més a més dels avenços de la medicina i la salut col·lectiva, de manera que poden arribar tranquil·lament al final d’aquest segle. Els gossos, per descomptat que no. Per tant, els amos dels quissos tenen menys motius de patiment que els pares de nadons riallers davant els càlculs d’uns experts del Servei Meteorològic de Catalunya, segons els quals a mitjans d’aquest segle es registraran màximes puntuals de 48 graus, que es podrien convertir en habituals cap allà el 2100. El model estadístic determina que la temperatura mitjana anual creixeria tres graus, però la màxima a l’estiu s’enfilaria prop de quatre; els hiverns també serien més càlids i es donaria «un allargament de les condicions estiuenques: avançant-se la seva arribada cap a l’inici de maig i retardant-se la seva fi cap a final de setembre o inici d’octubre». Aquest any hem tingut un bon tast del que significa l’estiu avançat. Tot això no és inevitable; aquests càlculs corresponen al pitjor dels escenaris quant a emissions de CO2. Si aquestes es reduïssin de valent, l’escaldufada seria menys desastrosa per a la vida futura dels nadons que mouen els peuets a la terrassa d’estiu on, per cert, estem a força més de 27 graus i ningú no es queixa. Aquests nens seran ancians vulnerables el 2100: a veure quin clima els deixa la generació dels seus pares.
