Vivim una època de constants contradiccions respecte a la defensa dels valors que ens haurien de fer més justos i humans, és una vergonya global de la qual Catalunya no en queda exempta, però que tot un cap de govern es posi en evidència per un tema de banyes fa vergonyeta aliena.
El Molt Honorable President ha descartat prohibir correbous, bous embolats i altres festes populars d’ancestral salvatgisme, en unes polèmiques declaracions que hauria d’haver deixat en boca d’algun càrrec de pagueta secundària, abans de comprometre la dignitat, la sensibilitat i la intel·ligència de la primera autoritat del país. Encara que totes les penyes i comissions taurines l’estiguin aplaudint amb les orelles, no tot s’hi val en nom de la tradició. Si les haguéssim mantingut totes, encara viuríem en un país amb dret de cuixa, apedregaríem jueus pel carrer o viuríem sotmesos a la justícia de la Santa Inquisició... ui!, potser aquest darrer exemple no ha estat del tot encertat com a model de tradició erradicada, deixem-ho córrer.
Ja m’explicaran què cal preservar dels patètics espectacles de les Terres de l’Ebre o de les veïnes poblacions de Cardona o Santpedor, entre d’altres; i que ningú gosi posar l’adjectiu de cultura a una colla d’energúmens amb més alcohol al cap que a les xancletes, abraonats damunt el pobre animal com ho farien amb una pobra noia al mig de la pista d’una discoteca de Lloret.
Només cal agafar les paraules dels representants de comissions i penyes, aclamant la decisió del President torero, per certificar que som davant un clar exemple de l’estupidesa humana: «La gent ha de saber que, gràcies a aquestes petites actuacions, la resta de l’any tenen una vida que molts animals envejarien» o «les festes són perilloses perquè els animals són imprevisibles i no van teledirigits», cal ser animal! Els proposo, arran de les seves paraules, que passin una llarga temporada en un balneari amb tot pagat, a canvi de posar-los enmig d’una plaça amb un petard encès al cul, mentre corren perseguits per desenes de desequilibrats passats de voltes; de passada també comprovaríem si, en una situació així, serien capaços de seguir el guió teledirigit de la tradició, o tindrien alguna reacció «imprevisible».
Si es tracta de conservar tradicions, agafem la festa per les banyes i tornem a la Grècia antiga, posem els defensors de la festa tots solets, un per un i davant del brau en igualtat de condicions, a veure si riem tots.
Si hem de preservar el circ taurí, proposo recuperar aquelles comparses còmiques d’«El bombero torero» que amenitzaven les curses de festa major; si som incapaços de torejar el ridícul, és millor treure això a l’arena abans que un President torero. Farà riure igual, però, per allò de la dignitat, no és el mateix.
