Vaig anar a comprar. Vaig agafar quatre kiwis que feien bona pinta, però eren més barats que uns altres situats al costat. Vaig anar a pagar i el treballador que hi havia a la caixa em va mirar fixament, va obrir la bossa dels kiwis i en va separar un. Vaig pensar que algun automatisme no funcionava i separava una peça per multiplicar-la per quatre. Quan, a casa, vaig repassar la factura, vaig veure que hi havia un kiwi a un preu i els altres tres a un altre. Llavors vaig entendre la seva actitud d’ignorar-me quan em vaig acomiadar i li vaig donar les gràcies per atendre’m. Potser s’havia pensat que havia intentat enganyar-lo.
Espero que quan jo vaig marxar ho aprofités per comprovar si hi havia altres kiwis barrejats. Potser amb el pas dels dies veuria que hi ha canalla –i altres de més granadets– que s’ho passen bé posant coses on no toquen. No sé si va tenir en compte que amb la inclinació màxima que apliquen a les caixes perquè tot el producte quedi a la vista del consumidor es produeixen petites allaus.
Més enllà del fet anecdòtic hi ha un altre gruix. El treballador va fer la seva feina pel que fa a l’empresa per la qual treballa, però no pas pel client en la inòpia. Una baula més d’una teoria que podríem anomenar del kiwi, per exemple. I que consisteix que cada dia falquem una mica més un sistema perquè als que tenen el 95% dels recursos no se’ls escapi ni un cèntim mentre que els que fan possible la seva riquesa quedin reduïts a mercaderia a esprémer.
Ja fa dies que el client no té la raó. Els diners que tenim al banc no tenen valor, les entitats financeres et fan el favor de guardar-te’ls (sense donar rendiment sinó cobrant comissions) perquè puguis pagar tot el que t’impedeixen pagar en metàl·lic i que va a parar molts cops a empreses participades per les mateixes entitats financeres.
Per via Internet es munyeix els usuaris captius. Al client el cusen a factures. No l’atenen com cal les empreses que funcionen amb els seus diners. Si hi ha queixes, es cursen disculpes buides sense variar aquest rumb ni un mil·límetre. Indignat vaig decidir cantar-li la canya al caixer.
Em vaig palplantar davant seu, vaig apujar lentament els braços i, amb sentiment, li vaig fer un floreig –rotant de forma circular els canells i obrint i tancant els dits com els pètals d’una flor– mentre cantava: «Y ando despechá’, oah, alocá’/Que Dios me libre de volver a tu la’o/Mira qué fácil te lo v’y a decir/Que esta motomami ya no está pa’ ti/Mira qué fácil te lo v’y a decir/A, B, C, one, two, three».
