Si els preguntessin quina és la millor vestimenta per anar fresc sota un sol de justícia i damunt la sorra ardent, milions de persones que aquests dies passen les hores torrant-se a la platja dirien que l’uniforme dels nudistes: xancletes, gorra i para de comptar. Però els beduïns i els tuaregs, pobles que travessen el desert del Sàhara des de fa segles, s’exposen a les més altes temperatures vestits de cap a peus amb túniques d’una roba més gruixuda que les nostres camises d’estiu. Per què no es despullen com els banyistes? Per moral? Per tradició? Per religió? De fet, no costa gaire imaginar que actuen d’aquesta manera per un criteri d’eficàcia, però com que les universitats han vingut a aquest món a investigar les evidències per convertir-les en ciència, les de Harvard i Tel Aviv van realitzar fa quaranta-cinc anys un experiment sobre quin vestuari resultava més fresc a les pitjors hores del dia al desert del Nègueb, a Israel. Els resultats són coneguts des de llavors, però aquests dies alts en temperatura i baixos en notícies sempre hi ha mitjans que en fan un reportatge de baix cost. Va resultar que la túnica era més refrescant que posar-se roba prima però ajustada, o que quedar-se en pantalonets curts. I l’explicació és la càmera d’aire sota la roba folgada, que permet l’evaporació del suor, el mecanisme pel qual el cos es refrigera. És com una ombrel·la portàtil. D’aquesta notícia antiga, el que m’ha cridat l’atenció és la forma com es va fer l’experiment: van buscar un voluntari que es plantés en aquell desert, al pic del migdia, per escaldufar-se quatre dies amb un vestit diferent cada vegada: túnica de beduí blanca, túnica idèntica però negra, uniforme militar i calça curta. La contribució d’aquesta persona, en el seu paper de conillet d’índies, exposat al sol del desert amb aparells de mesurament al damunt, va ser tant fonamental com sacrificada i gens reconeguda: a l’article sobre la investigació a la revista Nature no se l’identifica. És una injustícia.
