Aquesta és la xifra màgica que, segons el govern espanyol, ens permetrà resistir l’emergència energètica aquest estiu als comerços del país. I, com sempre, tot a cop de decret, sense cap anàlisi prèvia i detallada que ho avali, ni consens amb els sectors professionals afectats. Populisme en estat pur!
D’entrada es demostra una manca de rigor a l’hora de planificar les necessitats futures d’energia, amb una desídia a l’hora de fer la transició cap a maneres efectives de rebaixar el consum en general i que aquest sigui, preferentment, de proximitat, tal com havia passat sempre al llarg de la història. Així, tot i estat en unes latituds geogràfiques amb una gran insolació, amb el mar a tocar, que genera vent i corrents susceptibles de ser aprofitables, encara estem captius de les energies fòssils, com el gas i el petroli, que ens arriben de lluny i que, a més, paguem a preu d’or, d’acord amb l’especulació i la geopolítica global, sempre variables. No costa gaire ensumar que aquí hi ha gat amagat i que les grans companyies oligopolístiques, amb el vistiplau dels seus lacais polítics, han estat les primeres a evitar l’autoconsum.
Sigui com sigui, les noves normes obvien casuístiques molt diverses, de manera que dubto que tinguin realment un abast important, que rebaixi substancialment el consum. Abans d’establir una temperatura concreta, caldria tenir en compte altres variables com la humitat. S’ha dit a bastament que aquesta és la que realment dona la sensació de xafogor. També es prou sabut que, una vegada assolida una temperatura concreta de confort, sempre és més econòmic mantenir-la, sense anar pujant i baixant el termòstat. A més, seria molt més assenyat establir un topall de consum energètic per establiment, tenint en compte les seves característiques particulars: superfície, insolació del local, horari d’obertura, alçada dels sostres, ventilació, localització geogràfica… A més, hi ha casos en què, sense fer anar la calefacció, hom pot estar per sobre dels 19º a l’hivern. Aquests llocs estaran aleshores fora de la llei? Per altra banda, el consum s’hauria de ponderar anualment, ja que hi ha locals que gasten més en aire condicionat a l’estiu i, en canvi, menys en calefacció a l’hivern; i a l’inrevés. També és ben curiós que la solució a aquest problema puntual (la manca de submistrament de gas rus derivat de la guerra d’Ucraïna) sigui ara bàsicament del comerç i dels espais de treball. Jo voldria saber quin percentatge suposen respecte el consum global de tota la ciutadania. Si, a més, no s’implanten amb celeritat (diuen que molts projectes estan aturats per un excessiu zel administratiu i la seva contestació per part d’un ecologisme mal entès) camps eòlics i solars, de què servirà a mig termini aquesta mesura?
La gestió de les fonts energètiques ha estat clau en la història de la humanitat. Ho explica molt bé Vaclav Smil al seu llibre Energía y civilización. Una historia (ed. Arpa). Diu aquest autor, professor canadenc de ciències ambientals, que la vida al planeta terra depèn de la conversió constant de l’energia solar en biomassa vegetal. Sense ella no hi ha res. Els humans hi hem afegit, gràcies a la investigació, altres fonts de producció d’energia, algunes finites i contaminants com el petroli o perilloses com l’urani. I, sortosament, de sostenibles com la generació d’electricitat fotovoltaica i eòlica. Això demostra que sense la recerca, la transformació i la utilització dels fluxos energètics no hi ha civilització. Per això sobta que, de cop, per una falta de previsió alarmant i interessos de tota mena a l’hora de desenvolupar i expandir energies netes i perennes, se’ns obligui ara a fer el número una temporada mesurant els graus ambientals. Si el planeta s’escalfa cada vegada més, ja em diran què pensen fer? El zel governamental existent per evitar morts per la covid no el veig ara per enlloc. Sembla que morir-se de calor no sigui un problema equiparable!
