Regió7

Regió7

david bricolle

David Bricollé

Cap de la secció de la comarca de Bages del diari Regió7

Ben tornades pancartes

La Tata i el Tato es casen: si els veieu, feliciteu-los». Els noms no són reals, però la frase completa sí. Com la majoria haureu deduït, estava escrita en una pancarta, model d’estar per casa, sobre llençol i pintada a mà amb més o menys gràcia. I en aquest cas, penjada de la barana d’un pont del meu poble, que, amb els anys, ja ha esdevingut un espai espontani i popular per a l’anunciació de tota mena d’actes, des de més formals i generals fins a d’altres de més informals i/o particulars (com seria un casament). El cas és que em va cridar l’atenció, sobretot perquè feia un parell de setmanes n’havia vist una altra al mateix punt, de similars característiques, tot i que referida, és clar, a diferents protagonistes. I em direu, potser amb raó, quina cosa més insignificant per fer-ne una columna. Cert, vist amb la perspectiva de fa tres anys i enrere, quan proliferaven com flors a la primavera. Però potser no tant, amb el context que jo li vaig posar. De fet, no tinc cap dubte que no m’hauria cridat l’atenció si no fos perquè ens n’havíem desacostumat. Precisament perquè feia temps que no en veia, m’hi vaig fixar.

Dos anys de pandèmia han donat per a moltes mancances, per a molts trasbalsos i capgiraments de tot allò que havia esdevingut una normalitat. Què els he de dir, que no sàpiguen? Per això, no només em va captar la mirada, sinó que fins em va alegrar, veure aquell parell de pancartes anunciadores. Eren un pas més cap a aquesta normalitat perduda o soterrada. De fet, aquest mitjà que tenen ara mateix davant del seus ulls ho corroborava en un reportatge publicat a principi d’agost, que palesava que els casaments recuperaven el pols després de dos anys marcats per les restriccions, i això es tradueix en una bona temporada per als espais de celebracions, que apuntaven que la majoria d’enllaços d’aquest estiu corresponen a ajornaments que es van produir durant la pandèmia.

Malgrat aquesta avui encara deixa rastres dolorosos; malgrat s’han obert de bat a bat les portes a més guerres incomprensibles, i malgrat fa mesos que ens movem marejats en una espiral esgotadora de crisis indesxifrables que ens omplen d’incerteses... malgrat tot, encara hi ha qui fa plans per a una nova vida i qui orienta les veles cap a nous rumbs. Perquè la vida continua, malgrat tots els esculls que es posen al davant.

Per cert, si els veig, el Tato i la Tata (i els identifico com a tals), no dubtin que els felicitaré. Amb molt de gust.

Compartir l'article

stats