Fa 43 anys, quan les bandes de música alternativa intentaven presentar una versió pròpia de la foscor postpunk, un grup de Geòrgia es va plantar al CBGB de Nova York amb un desplegament de coloraines pop, perruques marcianes, ritmes trepidants, melodies saltimbanquis i una arma nuclear: la irresistible combinació de les veus de Kate Pierson i Cindy Wilson, un logaritme harmònic fascinant i indesxifrable. Ara, passada la setantena, el seus membres anuncien la darrera gira de B’52. La raó: l’edat pesa. Però el que durant tot aquest periple ha estat líder de la banda, Fred Schneider, en dona un motiu que deu ser sarcàstic, però que també deu resumir un cert fastigueig escènic. Diu: «Ens encanta estar a l’escenari, però ens hem cansat de la gent que no escolta i només està pendent d’aixecar el telèfon i tapar tothom que té al darrere». Ara m’agrades, Schneider. Efectivament, ara veiem els concerts en la pantalla del tio del davant, i tu aixeques la teva perquè el pugui veure el tio del darrere. Inesperadament, la part més filmada del cos humà no és alguna de les sexis, sinó el clatell, aquesta intersecció funcional i anodina que mai no va atreure els grans artistes però que ara regna massivament als vídeos de concerts. En fi: Al primer que va aixecar el mòbil, li hauria anat bé un bon clatellot.
