M’imagino el futur com un gran llenç en blanc on podem deixar-nos anar i dibuixar universos fantàstics, com un temps que només existeix dins del nostre pensament on es projecten els somnis més inversemblants, com un terreny on pren tot el sentit un dels versos més citats del poeta Miquel Martí i Pol: «Tot està per fer i tot és possible». Però, em pregunto què passa quan el futur es converteix en un indret inhòspit habitat pels fantasmes que sovint apareixen en el nostre imaginari, quan aquesta capacitat d’imaginar mons possibles queda inhabilitada per la por.
A vegades se’ns diu als joves que el nostre futur és de color negre, tenint en compte factors com la precarietat laboral o la dificultat per accedir a l’habitatge, i d’altres que afecten una escala més global, com la pandèmia, les guerres o la crisi climàtica. Més que mai, el futur se’ns presenta en forma d’amenaça, com argumentava la filòsofa Marina Garcés en una ponència celebrada l’any passat a Manresa. «Avui en dia, el futur se’ns desenganxa i ens retorna en forma d’amenaça i, en un context en què és difícil vincular les accions en les seves conseqüències de futur, el present resta i esdevé poc creador», reflexionava la pensadora.
El caràcter intimidatori que ha adquirit el futur es detecta en moltes pel·lícules i sèries actuals, que tendeixen a presentar-nos el món del demà en forma de distopia, on sovint els humans som dominats per robots o vivim situacions asfixiants en què hem de lluitar per sobreviure. Davant d’aquesta febre per consumir produccions que plantegen un futur indesitjable, em pregunto on han quedat els films en què imaginàvem que en un temps llunyà viatjaríem a l’estrella més propera o descobriríem les profunditats de l’oceà? A què respon aquesta tendència de presentar el futur com un lloc aterridor, més que no pas com un reducte per a l’esperança?
El que està clar és que el futur no existeix més enllà de la nostra ment i «es construeix a partir dels contes que ens expliquem, siguin de robots o de cigonyes», afirma l’escriptor Gabi Martínez en el seu llibre Un cambio de verdad, on defensa que els relats que ens envolten ens encaminen cap a una determinada direcció. En aquest sentit, necessitem més que mai històries que aportin una mica de llum i que rebatin aquest discurs pessimista sobre el futur que genera passivitat entre la població, històries que despleguin un gran llenç en blanc on cadascú vegi la possibilitat de pintar el món que li agradaria habitar en un futur.
