L’estiu treu solemnitat a moltes coses, fins i tot a les més respectables. Les mateixes hordes de visitants que trenquen el silenci de les catedrals alteren també la pau d’aquells temples laics que són els museus. I els que busquen el recolliment en un lloc i la cultura en un altre se senten expulsats pels eixams de turistes que no anhelen cap de les dues coses, tan sols distreure’s. Durant la resta de l’any els museus són com espais aïllats del món exterior on regna la tranquil·litat. Per un general, i llevat dels grups escolars que hi són portats com a part de la seva formació, la gent que visita els museus hi va moguda per alguna vaga inquietud o motivada per un interès concret. Però els visitants d’estiu –si més no una gran majoria– formen part d’una altra fauna. Quan entren als museus modestos ho solen fer perquè no saben on anar; quan van als grans centres, enlluernats per la seva anomenada, ho solen fer per dir que hi ha estat i per fer-s’hi una foto com si s’expedissin ells mateixos un certificat d’assistència. Després el còmput de visitants serà fet servir com una demostració de la vitalitat cultural d’una ciutat o d’un país i tots ens sentirem cofois i enganyats.
Durant l’any els museus s’han d’anar a buscar; a l’estiu els museus et venen a buscar a tu. Qualsevol guia de viatge te’ls relaciona al final de la informació de cada ciutat com si fossin visites ineludibles i els afegeix a apartats com «On menjar» o «Què comprar». I molts es pensen que si han anat a Tarragona i no han estat al Museu d’Art Modern, han fet una visita incompleta.
Dins la creixent fal·lera que tenen molts organismes per dur gent als museus sigui com sigui, l’Institut de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona, amb un llenguatge més propi dels 40 Principals, anuncia: «Un estiu refrescant als museus de Barcelona». Costa d’entendre què pot tenir de refrescant contemplar el Pantocràtor de Taüll o l’Arlequí de Picasso, però entenc que hi ha gent que es pugui deixar seduir per aquesta publicitat. Són els mateixos que si anessin a la Fundació Tàpies i es trobessin una merda lligada amb un cordill se la quedarien mirant com si veiessin el món per un forat i en marxarien amb la sensació de sortir-ne més cultes. Els mateixos també que anhelarien veure la Gioconda de Leonardo, les Meninas de Velázquez o el David de Miquel Àngel només per fer-s’hi una selfie. A l’estiu els grans museus són territori de les masses, destí de turistes adotzenats, una pura aparença de la veritable cultura.
