Quiosc Regió7

Regió7

Anna Vilajosana

El sol de Florència

El sol de Florència Xavier Serrano

El camió de les escombraries volta per una plaça empedrada del centre històric de Florència. S’atura a totes les papereres. Baixa un operari del vehicle, en buida la bossa, torna a marxar uns metres més enllà i repeteix l’operació. El rum-rum del camió es barreja amb la veu del noi que amb posat de cantant professional entona «O Sole Mio» davant d’una escalinata plena de turistes vestits amb poca roba que contrasta amb els homes italians que es passegen a 39 graus amb camisa blanca de màniga llarga i puny doblat. El públic aplaudeix amb entusiasme l’intèrpret mentre es protegeixen del sol al qual canta. «Quanno fa notte i ‘o sole se scenne, / em ven quase ‘na malincunia. / Sotto ‘a fenesta toja restarria, / Quanno fa notte i ‘o sole se scenne». Com que no sé qui és activo un dels meus entreteniments preferits de l’estiu i m’invento una història per a ell, que un dia va perdre un tren, i que va ser una sort que el perdés perquè si l’hagués agafat hauria fet exactament el que preveia, però no hauria estat tres hores en aquell banc, ni s’hauria enfilat al següent comboi, el que el va arrencar de soca-rel com els arbres que fan nosa o que només han crescut per ser llenya.

De fet, tant li feia Itàlia com França. El que desitjava era marxar. Casa seva la coneixia massa bé. Les pujades i baixades, les rajoles trencades, les persianes pintades, la moto en ralentí del veí. No sabia orientar-se ni tenia cap brúixola i estava convençut que, si es trobés sol, sense rellotges ni ningú que el guiés, es perdria. Havia sentit en algun lloc com es podia fer aquest giny amb una agulla de cosir. Només s’havia d’imantar, travessar un suro, posar-lo en un vas d’aigua i esperar que apuntés en direcció al nord. Per fer tot això calia l’agulla, el suro, l’aigua, després confiar que funcionés, i saber si el nord era cap on apuntava la punta o el cap de l’agulla. Volia saber-ho per anar en sentit contrari, cap al sud.

Escoltant-lo vaig decidir que havia arribat el moment de tramar un pla de futur. Em vaig acabar de convèncer després de veure el documental de màgia del Derek DelGaudio en el qual intenta respondre la pregunta: qui soc? DelGaudio utilitza la seva història personal per trobar la resposta. El més fascinant de l’obra, que també esdevé en alguns moments un monòleg, és com connecta amb el públic i com provoca, a través de l’Il·lusionisme i d’una posada en escena sòbria, que l’espectador es commogui i es faci la mateixa pregunta. La conclusió és més complexa del que aparenta. No és gens senzill esbrinar qui ets, i tots som, depèn del dia, una mica cantants i una mica mags.

Compartir l'article

stats