Quiosc

Regió7

Carles Duarte

A ESTONES

Carles Duarte i Montserrat

Poeta

Tàndems il·luminadors

En la nostra tradició literària hi ha alguns notables exemples de parelles d’escriptors que, a més de compartir uns anys de la seva vida, han construït complicitats també dins del món literari. Podríem esmentar casos com els de M. Aurèlia Capmany i Jaume Vidal Alcover, Maria Mercè Marçal i Ramon Pinyol, Maria Antònia Oliver i Jaume Fuster, Jaume Pérez Montaner i Isabel Robles, Coia Valls i Xulio Ricardo Trigo, Ramon Guillem i Mercè Claramunt, Melcior Comes i Carlota Gurt, Blanca Llum Vidal de primer amb Enric Casasses i posteriorment amb Arnau Pons. Entre les generacions joves n’és un clar exponent, la que formen Anna Gual i Jaume C. Pons Alorda, tots dos autors d’una gran volada i projecció. Un altre tàndem fortament compenetrat és el que constitueixen Cristina Àlvarez Roig i Israel Clarà. Tot i que la Cristina ve, com Joan Margarit, del món professional de l’arquitectura, s’ha capbussat amb una gran energia i exigència en el territori apassionant de l’escriptura poètica. Israel Clarà, que ve del món de la filosofia i de la música, és un poeta molt notable que ha dut a terme una labor rellevant com a traductor i editor. A més Cristina Àlvarez fa fotografia i Israel Clarà crea pintures. La Cristina i l’Israel han col·laborat en publicacions conjuntes, com L’omega de la rosa (2019) i ara han coincidit en llibres successius dins de la prestigiosa col·lecció Biblioteca de la Suda de Pagès Editors. D’una banda, Jocs de vida d’Israel Clarà, on l’autor s’inspira en la pintura de Miró, Picasso o Guayasamín, en la música de Bach o de Brel, recorda els amics perduts Pius Morera o Jordi Albertí i dialoga amb alguns dels seus principals referents literaris, sempre amb una poesia exquisida, d’un minuciós treball formal, amb una riquesa fascinant d’imatges i un domini del ritme admirable, que reflecteix un sòlid domini del llenguatge poètic. Hi escriu: «et cal un cel d’albatros per conquerir oceans». I aquests versos impressionants: «i tu que ets aire,/ olivera en el mar, tros blau, em parles/ de la mort prop del delta on desemboquen/ no tan sols aquells rius que ens meravellen,/ sinó una immòbil transparència aquàtica,/ el cos que torna al sediment primari, / a ser arròs que alimenti un dia els morts/ que nodriran els fills que hauran de néixer». De l’altra, Un auditori per als ocells, de Cristina Àlvarez Roig, a cavall entre la construcció intel·lectual i la intensitat emotiva, entre la reflexió punyent i la sensibilitat subtil per copsar i transmetre tots els matisos de la bellesa, també teixeix vincles amb la pintura, amb altres veus literàries i amb la música, incloent-hi poemes tan brillants com Música magenta («Què és l’amor sinó un jardí que avança/ fins als confins il·limitats del cel?») o El nostre vals de Cohen («Un salt al buit, volar, sentir el vertigen/ de qui pressent l’instant fugaç i exacte/ d’un aleteig d’aloses i carícies/ quan els teus ulls m’encerclen la mirada»).

Compartir l'article

stats