Quiosc

Regió7

Josep Miquel Bausset

TRIBUNA

Josep Miquel Bausset

Monjo de Montserrat

El bisbe Deig i la conferència de Prada

El títol de la conferència del bisbe Antoni Deig a la Universitat Catalana d’Estiu de Prada de Conflent, el 22 d’agost del 1991 era: «Reestructuració de les Esglésies als Països Catalans. Bisbats i institucions comuns».

Deig proposava una nova ordenació dels bisbats ja existents i la creació de dues diòcesis noves: Terrassa-Sabadell i Vilafranca del Penedès. Curiosament el 2004, tretze anys més tard de la conferència de Deig, amb la divisió de l’arquebisbat de Barcelona es creaven les diòcesis de Terrassa i de Sant Feliu de Llobregat, com havia proposat el bisbe Deig en parlar dels bisbats de Terrassa-Sabadell i de Vilafranca. La proposta de Deig també contemplava que les diòcesis de Mallorca, Menorca i Eivissa, incomprensiblement sufragànies de l’arquebisbat de València, formessin una Província Eclesiàsticament pròpia i no depenguessin de l’arxidiòcesi valenciana.

El bisbe Deig proposà també la conveniència d’una Conferència Episcopal Catalana, ja que «a una realitat nacional catalana li correspondria una Església amb personalitat pròpia, dotada de recursos propis, d’institucions adequades, de personal necessari, de centres de reflexió per estudiar la realitat, planificar l’actuació».

Deig pensava en una CEC no només de nom, sinó de dret i de fet, ja que el Cànon 448/2 deixa oberta la possibilitat d’una conferència episcopal per a un territori menor que l’estatal. De fet, el dret canònic preveu que les conferències episcopals no s’hagin de circumscriure necessàriament a un estat, com al Regne Unit, amb tres conferències episcopals: Irlanda del Nord, Gal·les i la resta de la Gran Bretanya. Per això Deig demanà «un desmarcament progressiu de Madrid i un enfortiment de la identitat i de la personalitat de l’Església Catalana», perquè «els seus pastors es puguin reunir per parlar dels problemes que els afecten i puguin prendre decisions que no hagin d’estar supeditades a una Conferència a 500 quilòmetres. No només de distància física, sinó a molts anys de determinants aspectes de visió social, sociològica o de sensibilitat eclesial».

La proposta de Deig, en la línia del document dels bisbes catalans, «Arrels Cristianes de Catalunya», la tornà a defensar el bisbe de Solsona al Concili Provincial Tarraconense, el 1995, que acordà «estudiar les diverses possibilitats i avantatges, segons la legislació eclesiàstica vigent», per tal de trobar «d’acord amb la Conferència Episcopal Espanyola, la corresponent solució jurídica».

Com va dir mossèn Francesc Romeu «han passat els anys i res de res, perquè les lluites amb la Conferència Episcopal Espanyola van ser molt i molt dures» i al final tot va quedar en la creació d’una Regió Eclesiàstica. I com que els bisbes espanyols havien de canviar els estatuts, «primer van perdre els papers (literalment) i després van canviar els seus estatuts, però van endarrerir, tant com van poder, la seva presentació a Roma per a ser aprovats». I així estem.

Compartir l'article

stats