Ales botigues, hi ha tristesa a les prestatgeries. A les taules, arròs i frigoles, pollastre i porc, i quan toca segons com va el racionament, algun petit pastisset i fruita del territori. Per al turista, a més a més, rom amb les diverses varietats de begudes: daiquiris, mogitos, cubates i cubalibres. Al carrer, música i cops de cintura, menys que fa uns anys m’asseguren els del país. A les farmàcies... A les farmàcies no s’hi troba pràcticament de res. Una dona que em diu que és farmacèutica està darrere el taulell i en veure que no som del país ens demana si tenim alguna cosa per curar-se un tall, relativament profund al peu. Ni una gassa, ni un desinfectant, ni aigua prou neta, ni sabó. La curem. I li donem el que portem. És la nova Cuba, sotmesa a la imposició de la misèria per ordre polític. La mateixa que manté una bona formació universitària, que a molts no els serveix de gaire res, perquè surten professionals en un país sense feines per a la seva especialització. Sempre es poden guanyar la vida fent de cambrer, cuiner, conductor de taxi, d’autocar o de guia turístic, on podran recollir alguna propina en euros que els donarà accés a alguns aliments fora de la llista del racionament. És la nova Cuba, una versió extrema de la de Fidel. És la Cuba de les restriccions elèctriques, quatre hores de llum i quatre d’apagada. Expliquen que els aparell que generen l’electricitat s’han envellit i el govern no els pot reparar.
Tornant de l’illa de la festa i l’alegria, retinc les imatges de cares primes i espatlles amb l’ossada marcada demanant, implorant, que els doni alguna cosa. Un boli, una llibreta, però sobretot em demanen medicaments, un ibuprofèn, un Dololgial, un Gelocatil. No és que no els puguin comprar, és que no n’hi ha.
Cuba s’entristeix progressivament i demana a crits que algun governant obri fronteres, deixi la teoria del fracàs d’organització política per una modernització política i econòmica, si es vol controlada i limitada, però amb una negociació internacional, per, en definitiva, fer que la població d’un país ric amb recursos i possibilitats visqui amb la generosa tranquil·litat econòmica que es mereix i pot tenir. Obro El Periódico d’ahir i , sensible amb allò viscut i compartit amb cubans fa poc, em trobo amb un titular que diu que «El dèficit de metges porta Itàlia [la regió de Calàbria] a fitxar especialistes cubans». Pot ser una solució per als professionals. Intueixo que la majoria hi veuran una possibilitat de sortir del seu país. Calàbria, manada per la dreta, els hauria de pagar com correspon, i enviar als país caribeny uns contenidors plens d’ibuprofens. És solidaritat internacional.
