El cinema ha dedicat més d’una pel·lícula a especular sobre què passaria si, de cop, tots diguéssim exactament tot el que pensem sense cap filtre, o si poguéssim llegir el pensament dels qui tenim al davant. La majoria de títols han abordat aquestes fantasies com a comèdies però, si la fantasia es convertís en realitat, segurament la pel·lícula que en sortiria seria de terror. La convivència es basa en el fet que, si no som uns psicòpates, o si no hem estat arrossegats a una emoció que ens ha fet perdre el control, podem decidir com ens comportem. Podem decidir que no volem mostrar que desitgem furiosament trencar-li la cara a la persona que ens està parlant, o que ens morim de ganes de calar foc al cotxe del company de feina que ens ha humiliat davant del cap. El gran verí de les xarxes socials consisteix que la distància, i encara més l’anonimat, fan que aquests filtres flaquegin i aflori la foscor de la condició humana. Avui publiquem que una senyora de Manresa va demanar una entrevista amb l’alcalde per exposar-li que vivim en una ciutat sense llei, i algú va demanar per whatsapp que altres ciutadans l’acompanyessin per fer més pressió. Quan la senyora va veure la resposta ciutadana i va llegir el que s’abocava a la xarxa es va espantar i va suspendre l’entrevista. La por la va fer sàvia.
