Quiosc

Regió7

Jordi Sardans

VIST I NO VIST

Jordi Sardans

Historiador

Interès pels càtars

Des de fa uns anys, sobretot a Catalunya, s’ha revifat un interès per la forma de vida dels càtars, s’han conegut algunes de les seves rutes i s’ha començat a desmitificar el fenomen, arran d’investigacions històriques que contextualitzen la problemàtica dels càtars dins les heretgies medievals. L’estudi dels arxius inquisitorials i l’anàlisi de textos d’origen càtar permeten una reconstrucció crítica del catarisme enfrontat a l’església romana i l’orde del Cister, favorables a la guerra santa en defensa de la teocràcia pontifícia. Una més de les interpretacions del cristianisme reapareix l’any mil, però l’església dogmàtica la considera heretgia. Com església dissident, els seus membres es reparteixen arreu d’Europa: Flandes, Renània, Colònia, Estrasburg, Marburg an der Lahn, Milà, Cremona, Florència, Verona... M’interessa especialment Occitània, on són més coneguts, i Catalunya, on hi ha petjades a Andorra, Cerdanya, Castellbó, Urgell i Cardona, aliats dels comtes de Foix, Cervera i Berga. Bernat de Claravall, abat reformador de l’orde cistercenc, els persegueix a Occitània. El 1145 es constaten molts teixidors a Tolosa, Albí i Agen, on estan protegits per la petita noblesa, des de la segona meitat del XII, quan molts dels nobles havien fugit a Terra Santa. S’hi afegeixen Carcassona i Foix. Políticament, la corona catalanoaragonesa posseïa la Cerdanya, el Rosselló i estava en plena expansió.

Els càtars proposen una lectura dualista del Nou Testament. Es dediquen a distraccions cortesanes, la caça, els torneigs i la poesia dels trobadors de caire anticlerical. En general, els càtars no posseeixen béns immobles, camps ni vinyes, ni exigeixen impostos als seus fidels, viuen del seu treball i habiten en cases-taller. S’hi adhereixen vassalls, però també senyors i senyores de la noblesa d’Occitània, s’integren en la vida social de l’època i participen de l’economia com a teixidors, pellaires, fusters o sastres honestos. No condemnen el préstec amb interessos i captaran l’atenció de la burgesia mercantil, artesans i camperols. Ben organitzats i dinàmics, l’heretgia dels càtars avança fins l’arribada del Papa Inocenci III a Roma. A la primera meitat del XIII, les fogueres cremen. Simó de Montfort dirigeix un exèrcit d’ocupació francès sobre Besiers i Carcassona, amb derrota occitana. S’inicia la Creuada d’Albí que comportarà la decadència dels comtes de Tolosa, Foix i Comminges. Autoritats franceses i el clergat catòlic es repartiran els béns dels derrotats. La degradació del Llenguadoc uneix l’exèrcit de Pere el Catòlic, guanyador dels almohades, a Naves de Tolosa i Ramon VI comte de Tolosa, contra Montfort que també combat l’heretgia. S’enfronten el 12 de setembre de 1213 a la batalla de Muret en què Montfort venç Pere II. El resultat comportarà el fi de l’expansió per terres occitanes de la corona catalanoaragonesa. Gairebé cinc anys després, Montfort morirà mentre auxilia el seu germà Guido, ferit de mort, quan un grup de dones i joves encerten el llançament d’una pedra sobre el seu cap, que el fulmina el 25 de juny de 1218. El 1229, la corona francesa s’annexiona el Llenguadoc, però l’heretgia encara no hi està erradicada. En el fons, més que assegurar el catolicisme, els poders polític i eclesiàstic busquen nous dominis i enriquiments. Comptaran amb la inquisició, amb noves delacions i més repressió. El 1237, el Concili de Lleida ordena la recerca d’heretges a la Corona d’Aragó. El centre càtar per excel·lència, Montsegur, cau tràgicament el 1244 i s’inicia l’èxode. A finals del segle XIII, les activitats herètiques seran fortament reprimides pels dominics que procedeixen a la confiscació dels béns dels inculpats.

Compartir l'article

stats