L’alcalde de Manresa espera que la cerca de diners per al projecte universitari de la Fàbrica Nova donarà fruits positius. «Si creiem que és un projecte de país, els recursos han de sortir», ha dit en la tradicional entrevista de la festa major. Fa comptes: «Si nosaltres hi hem posat 12 milions, com a mínim n’hem d’esperar 12 de la Generalitat i 12 de l’Estat, i a més a més sortiran uns Feder». Optimisme de la voluntat. L’Ajuntament també compta amb rebre ajuda nacional per remodelar i ampliar el pavelló del Congost, que havia de costar sis milions, ara ja es parla de vuit, i atès que les obres públiques tendeixen a pujar el doble del pressupostat, pot acabar en els quinze milions per guanyar mil cinc-centes localitats, a deu mil euros la butaca, tot i que la xifra inclou una gran millora de tots els serveis. L’argument per passar la barretina torna a ser que el fet d’aportar a Catalunya un nou pavelló que se situaria entre els millors mereix i exigeix una aposta catalana per fer-ho possible. L’alcalde i el seu govern aniran on calgui a buscar diners, i aquest ferm compromís significa que encara no els tenen. Manresa, al cor del forat del dònut català, és creditor d’un deute històric en atenció i en inversions, i seria una llàstima que els grans equipaments d’aquesta dècada fessin el camí econòmic del Casino i el Kursaal, envejables motius d’orgull i satisfacció ciutadana, però que van ser finançats bàsicament per les arques municipals. A la Fàbrica Nova es pot comptar amb la capacitat i l’interès de la Universitat Politècnica a l’hora de trucar portes i arrencar recursos de les més diverses administracions, però en el cas del Congost serà la ciutat i el seu bàsquet els que hauran d’empènyer el carro. El camí per fer realitat els somnis comença pel fet mateix de somniar-los, i en els nou mesos que falten per a les eleccions municipals sentirem parlar molt d’aquests horitzons de futur susceptibles d’engrescar una ciutadania castigada per tanta crisi sense pausa ni repòs.
