Quiosc

Regió7

Rosa M. Ortega i Juncosa

‘Overbooking’

Dia 18d’agost. Aeroport del Prat. Sortida de Barcelona 11.35. Arribada a Florència 13.20. Bitllet comprat el 20 de maig. Noranta dies per fer-nos la idea que, si tot va bé, en passarem set a la ciutat dels Mèdici. No som d’atapeir l’agenda i visitar llocs per anar-los tatxant com si fos la llista del súper: calma i tranquil·litat. Menjar poc i pair bé. Se promener, que diuen els veïns. I sobretot, badar. Quina paraula més bonica! Quin goig no tenir pressa, ni cap obligació d’haver de penjar res enlloc, ni fer cap foto per cap àlgum, com deia la meva filla quan tenia cinc anys. Anar-hi per ser-hi. Pel gust de sentir-se en un altre lloc, com diu Diana Athill a Diari de Florència. O per «sentir-se feliç per no conèixer a ningú i per no témer veure’s obligat a parlar» com escriu Stendhal a Roma Nàpols i Florència publicat el 1817. Mirar amunt, mirar avall, endrapar un lampredotto o seure en un banc i veure la gent passar. O tocar el piano de mitja cua que han posat a l’entrada del Palazzo Vecchio perquè els turistes pianistes amenitzin l’espera dels turistes no pianistes que fan cua per pujar a la Torre di Arnolfo. Bona idea! Això sí: cal rentar-se les mans abans de posar-les a sobre el teclat i cada intèrpret només disposa de deu minuts de lluïment. Torno a Barcelona. Ens disposem a fer el check-in. La màquina no ens deixa. Ens diu que fem via cap al mostrador de facturació. Ens hi presentem amb un equipatge reduït a la mínima expressió per exigències de la Tarifa Basic. «Bon dia: venim a buscar les nostres targetes d’embarcament». Sorpresa: overbooking! Un empleat molt amable ens diu que li sap molt greu, però que s’han venut més bitllets que no pas seients i que no ens pot assegurar que puguem volar. Que quan s’hagi tancat el vol, faran recompte i, si no hi ha lloc, miraran de recol·locar-nos en el primer que surti amb seients disponibles. Si em punxen no trec sang. Diu que a hores d’ara, n’hi ha un de lliure, però és clar: vosaltres aneu sis, oi? No sé si us pot interessar… Glups! Gallega d’aigua freda i mala llet continguda. A més a més, d’una indignació extremadament supina perquè es veu que és legal. Al·lucinant! Sé que hi ha escrites mil i una justificacions per blanquejar aquesta pràctica, que les companyies tenen dret a un no sé quant per cent d’overbooking i que si et deixen penjat tens dret a una indemnització, però ho trobo de jutjat de guàrdia. Intolerable. Incomprensible. Indignant. Un abús i una gegantina presa de pèl. I els drets del consumidor? Què diu la llei? Si és legal, deu dir que paciència i bons aliments, oi? I hi deu afegir que encara gràcies. Buf! Què volen que els digui… Que en ple segle XXI haguem d’estar a mercè d’aquestes arbitrarietats ho trobo deplorable. O potser és perquè precisament som al segle XXI? No cal ser gaire espavilat per deduir que vam quedar ben moixos. Mal humor, incertesa, nervis a la panxa… Quin començament de viatge! Quina ràbia! Indefensió i impotència. Després d’una bona estona de desori i desconcert, el tema es va solucionar i amb quaranta minuts de retard ens enlairàvem cap a la capital de la Toscana. Tot ha quedat en una anècdota més per riure en sobretaules familiars, d’aquelles que fan vincle, però aprofito aquestes línies per mostrar el meu total desacord amb aquestes lleis que ens deixen desprotegits i a la intempèrie. No hi ha dret! De debò que no podem fer res més que resignar-nos? Demano disculpes als lectors per escriure el típic article postvacances, però m’ha semblat que estava bé aprofitar l’espai d’aquesta columna per denunciar una pràctica que em sembla tremendament abusiva. Quines galtes!

Compartir l'article

stats