Quiosc

Regió7

Rosa Serra

COSES DE GENT NORMAL

Rosa Serra

Historiadora

1931, foc a Cal Rosal!

Aquest estiu, que el foc amenaça amb tanta força, i que sentim amb insistència que el foc serà present, cada vegada més, als nostres estius, i d’una manera més propera, m’he esgarrifat de pensar com cent, vuitanta, cinquanta anys enrere feien front al desastre del foc. Sense mitjans materials, sense aigua, sense coneixements, només amb la força i la voluntat de centenars d’homes que hi feien front.

No cal anar tan lluny, els focs del 1994 van cremar 42.000 hectàrees a les comarques del Berguedà i el Bages, i 27.000 hectàrees més el 1998 al Berguedà, Bages, Solsonès i Segarra. Però anirem més lluny en el temps, el 1931 i a Cal Rosal.

A les 7 del matí del 29 d’abril de 1931 un crit esfereïdor, «foc al batan!», anunciava el començament de l’incendi. El corresponsal de La Vanguardia a Berga va traslladar-se a Cal Rosal i en va fer la crònica. Sort n’hi va haver de tota la gent de Cal Rosal i d’una bona colla que van baixar de Berga i dels pobles veïns, que s’afegiren als treballadors de la fàbrica.

Una lluita titànica perquè el foc en una fàbrica de filats i teixits és terriblement destructor, imparable. A Cal Rosal el van parar, perquè des de totes les fàbriques del Llobregat hi van portar les seves bombes, mànegues i extintors, que es van afegir a les dels bombers de Berga i de Manresa.

El foc va cremar la sala del batan i també el cafè de la colònia. Serni Manuvens Guixé va patir notables cremades, a Ramon Clotet li va caure una biga sobre i Pere Puig va quedar ferit a les mans i al cap. Poca cosa pel que hauria pogut ser, deien els que apagaven foc i els mateixos ferits.

A finals d’agost d’aquell 1931 la gent de Cal Rosal i de Berga van tornar a apagar foc. Aquesta vegada una bona colla de boscos. El primer incendi va començar a Cal Massana, es va estendre cap a la serra de Casanpons, i va avançar cap a Mas d’en Bosc. Aconseguiren aturar-lo a les quatre de la matinada, «tallant arbres i segant malesa».

Més gros fou el foc que va cremar els boscos de Vilarrassa i de Montsec, al terme d’Olvan, a tocar de la colònia Rosal. I també al que va afectar el bosc de la Comassa i de Puigarbesós –aquesta propietat de Ramon M. Pujol–, al terme de la Baells.

Massa focs, propers, seguits, no explicables només per la secada, perquè en pocs dies es va calar foc la muntanya de Minoves d’Olvan, i uns noranta vagons de fusta tallada del bosc Pujol del Racó, valorats en més de 30.000 pessetes.

Aquests focs berguedans i molts altres que encenien el país expliquen que l’octubre de 1931 el govern de la Generalitat Republicana dictés la primera llei forestal, per la qual els boscos van ser declarats d’utilitat pública, i creés el Servei Forestal de Catalunya per promoure la reforestació i la protecció del bosc.

Avui, el 64% de Catalunya és àrea forestal. D’un extrem a l’altre. Martí Boada, professor de Geografia i investigador de l’Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals de la UAB, fa temps que diu que els arbres s’han de tallar.

Compartir l'article

stats