Quiosc

Regió7

Anna Vilajosana

Algú com tu

Algú com tu | XAVIER SERRANO

Soc a la cua de la caixa més lenta de tot el supermercat. Triï quina triï sempre em toca la que no li funciona el lector del codi de barres o el datàfon. M’he convençut que és un exercici d’entrenament de la paciència, una mena de parada tècnica forçosa. Diuen que s’aprèn de tot i jo m’ho crec. La dona del meu davant està a punt de pagar i remena sense èxit un moneder massa gran per a una compra tan petita. Mentre busca els diners, es toca els cabells llargs amb l’altra mà. Un parell de metres més enllà, l’esperen dues dones que fan un gest idèntic amb la cabellera gairebé alhora. Les tres tenen la mateixa alçada, la mateixa fisonomia, els mateixos moviments, la mateixa edat. Són trigèmines. Sortim per la porta i em crida l’atenció no la seva semblança física sinó que, sent tres dones madures i podent anar pentinades com vulguin, les tres porten els cabells exactament iguals.

Ara que un estudi científic de l’Institut de Recerca contra la Leucèmia Josep Carreras (IJC) ha confirmat que els dobles humans existeixen, desitjaria conèixer la persona que volta pel món amb un aspecte semblant al meu (seria incorrecte anomenar-la «la meva doble» perquè pressuposaria que jo soc l’original i ella una còpia). Segur que parla una altra llengua i no es diu Anna. Que tinguem els mateixos ulls, barbeta, front, boca, nas i cabells és una cosa, però que a més a més ens diguéssim igual i fos catalana ja seria una casualitat excessiva. M’imagino la conversa. Segur que el lloc on ens trobaríem, el triï ella o jo, seria adequat perquè ens deuen agradar coses semblants. Friso per conèixer la seva trajectòria vital. Si com diuen també hi ha similitud de caràcter i de comportament, potser hem tingut vides paral·leles. Quin plaer trobar-te finalment amb algú que t’entén sense que hagis d’esforçar-t’hi. Voldria saber si ha passat per les mateixes etapes, si les ha viscut igual, amb la mateixa sensació de fracàs o d’alegria. I si ja n’ha superat alguna que jo encara no he encetat, aprofitar-me de la seva experiència i dels seus errors perquè, al capdavall, una mica meus també ho són.

Des d’aquesta setmana cap de les dues som tan autèntiques, ni especials, ni tan úniques com ens havien fet creure. Però saber que algú altre volta per aquí amb la meva mateixa cara em fa sentir menys sola i més estranya. De petites, en aquest univers immens, ho continuem sent. Jo en prenc consciència cada vegada que veig els dos arbres majestuosos i idèntics que hi ha a prop de la sèquia i que fan tants anys que són allà alimentant-se de la terra i fent créixer les esperances dels que hi passem pel costat.

Compartir l'article

stats