La manca de metges disponibles és endèmica. No hi ha forma de cobrir les places vacants ni a Manresa, en teoria la ciutat més «cosmopolita» mèdicament parlant. A Berga, pitjor. Des de l’hospital comarcal no es cansen de publicar ofertes de feina per a tota mena d’especialistes. Les últimes d’aquesta setmana: un pediatre, un doctor en pal·liatius, un per a urgències i un director de personal. La resposta és nul·la o escassa. Més amunt, alguns centres d’atenció estan tancats per falta de personal o altres raons inexplicades. Es produeix en aquesta època quan coincideixen les ganes (i el dret) de fer vacances dels facultatius amb la massiva presència de turistes, alguns dels quals acaben necessitant atenció mèdica i la reben deficient o tardana, com els indígenes tot l’any.
La cura de la salut és el dret humà adquirit més important, però la tenim amb grans dificultats estructurals. La major part dels candidats disponibles són insuficients i estrangers pendents d’arrelar. La medicina rural o lluny de Barcelona no els atreu. Volen ser als grans centres i a les universitats de referència, altrament temen quedar encallats en el seu progrés professional. A Banyoles cobreixen totes les vacants. Alguna cosa han aconseguit fer per captar-los. Per emmirallar-se al seu llac. Per aquí els facultatius en edat de jubilació són massa i les noves remeses no són suficients. I tot sempre pot empitjorar. Si els nostres doctors descobreixen Califòrnia, magnífic lloc per viure i a on els del seu ram són els més ben pagats de tots, ens podríem trobar quasi sols davant de la malaltia.
En canvi, en totes les convocatòries per ser funcionari administratiu o similar, els sobren els candidats. Mentre que la manca de personal altament qualificat no és una qüestió pròpia només d’aquest sector. En un món sense candidats per exercir la medecina i un excés de funcionaris amb lloc de treball, però sense feina real, el cercle laboral es tanca malament. En clau berguedana, l’hospital és el primer ocupador. Una anormalitat sistèmica. El tercer al rànquing és una empresa privada. El seu director general demanava fa poc en un acte públic a on eren els dos mil aturats registrats a la comarca. Està disposat a llogar-ne una desena. O dues. L’esqueix entre les necessitats laborals sense cobrir i les dades oficials d’aturats s’acabaran convertint una esquerda social impossible de guarir.
Laura Serrat, periodista d’aquesta casa, feia reconèixer a la gerent de la regió sanitària una dificultat afegida: la burocràcia. És a dir, els buròcrates fen paperassa per complicar tot el procés de captació mèdica. No aporten res a la salut, però es dediquen a posar traves. Escrivents que fa anys que ningú sap a què es dediquen ni la utilitat real de la seva feina. Amb un d’aquests sous es podria pagar el de dos o tres metges residents segons els triennis acumulats de desídia laboral. La nostra costosa sanitat pública s’escanya per aquí. S’ofega entre papers i comunicacions electròniques en un mar d’ineficiència de la qual potser ja no podrà sortir mai més. I a la privada? Contents.
