Com cada agost el poble «reviu». Les vacances i les festes majors de la zona fan un efecte crida a locals i forans que omple els carrers i obre les cases de bat a bat. És època de retrobaments amb aquelles persones que van marxar a viure fora i que tornen uns dies a casa per a gaudir de l’estiu. I de descoberta de nous llocs i experiències per a totes aquelles persones que trien el nostre trosset de món com a part del seu viatge. De manera que, en un petit espai de temps al poble s’hi viuen i s’hi expliquen mil i una històries.
Molts cops hi ha persones que només veus per festa major, Nadal o Pasqua. Aprofitant aquestes retrobades per posar-te al dia de què ha passat els últims mesos o al llarg de l’any. A vegades, també et pots trobar gent amb qui feia anys que no coincidies i amb qui un cafè al bar de tota la vida es fa curt per explicar-vos tot el que us voleu dir. Per mi aquest és un dels valors intangibles de «ser de poble». Doncs segurament si no compartíssim aquest nexe d’unió seria poc probable que persones amb perfils tan heterogenis mantinguéssim aquestes relacions d’amistat al llarg dels anys. Enguany les retrobades han estat més intenses, després de la pandèmia i de totes les limitacions viscudes ens calia tornar a estar a prop de les persones.
I crec que és precisament gràcies a aquesta necessitat d’acostar-nos als altres que hem redescobert les persones amb qui hem crescut. I m’explico. Tal com diu la dita «ningú és profeta a casa seva» i moltes vegades només coneixem una faceta de les persones quan en realitat estem envoltats i envoltades d’un immens capital humà. La imatge mental que ens fem d’una persona molt sovint ens limita la forma de mirar-la.
Al final al meu poble, jo soc la Raquel de Cal Galceran, la filla, la neboda, la germana... Se m’identifica a partir de la casa a la qual pertanyo i són molt pocs vallcebrencs i vallcebrenques que saben a què em dedico. Irònicament, veig com aquelles persones que formen part d’altres àmbits de la meva vida i que em coneixen com la Raquel de Vallcebre, saben moltes més coses de l’individu en qui m’he convertit. I no és bo ni dolent, simplement crec que és important adonar-nos d’aquesta desconnexió i aprofitar la ben entesa per apropar-nos una mica més a qui tenim al costat.
Tradicionalment, hem percebut el món rural com un entorn poc ric, empobrit i fins i tot antiquat. L’hem jutjat i comparat d’acord amb una sèrie d’idees preconcebudes en les quals qualsevol lloc que no fos el nostre entorn immediat era més interessant, estimulant i modern. Obviant el fet que la riquesa d’un lloc rau en les persones que l’habiten, en les seves petites grans històries i en tots els mons que ens poden fer descobrir. Ens convido doncs a fer més cafès improvisats, a trobar-nos més i a donar-nos l’oportunitat de conèixer tot allò que tenim a casa. Mirant les persones i la seva història de vida sense etiquetes ni títols.
Mai hem tingut un món rural tant preparat, viscut i viatjat com el que tenim ara, valorem-lo, aprofitem-lo i gaudim-lo a parts iguals.
