Feia una infinitat de temps que no tornava a Vidrà, on un estiu els anys noranta vam xerrar una estona amb un pastor jove, que pasturava el ramat pels prats de fora vila. Preguntat sobre la sensació de soledat, va replicar que solament és possible sentir-se sol entre humans. Ell mai no havia experimentat aquest estat, estant com estava envoltat de tanta vida, i on cap dia és igual a l’anterior, perquè la natura és canviant a cada moment. A parer seu, la solitud és una malaltia urbana, com ho són la majoria de malures del cervell. Ell s’hi referia així. I sostenia que només l’aire pur de la muntanya pot garantir un pensament net i saludable, gràcies a l’oxigenació de la sang. Comparava el funcionament del cervell amb el d’un molí: si no tenim prou aire, les neurones no carburen. A ciutat, deia ell, l’aire és escàs i insà, d’aquí que «tot se us faci una muntanya, i és en la solitud de la muntanya on després veniu a guarir-vos de la vostra solitud de ciutat.» Aquesta setmana hem tornat a Vidrà i he pensat en el pastor. Les vaques campaven alegrement al seu aire, sense importar-los gens ni mica si, en ploure, quedarien ben xopes o s’interrompria el servei ferroviari entre Vic i Ripoll. Mentre el pastor devia agrair a la nuvolada la tan necessària pluja, a l’hostal una àvia molt àvia explicava amb la nítida vivor d’un noiet vivències i records de fa més de seixanta anys, durant els quals estiu rere estiu, i també durant altres èpoques de l’any, venia en família a gaudir de l’aire reparador de la muntanya. Avui que el seu fill és lluny i el seu company ha traspassat no fa gaire, l’àvia continua trobant en l’aire de les muntanyes la mateixa serena brillantor que un dia desprenien aquells ulls del pastor.
