El Chris es va llevar cap a les onze del matí, després d’una nit una mica moguda. Els seus companys l’havien enganyat per anar a una festa on els havien convidat. No li venia massa de gust perquè, sovint, li col·locaven un micròfon a la mà i li demanaven si li faria res cantar alguna cançó. Ell sempre havia entès que l’ordre havia de ser al revés: primer demanar-li i, si s’hi avenia, acostar-li el micròfon, però a aquelles hores en què la gent ha begut una mica i que les confiances comencen a fer fàstic, la lògica de l’ordre s’evaporava. Després de passar per la dutxa i d’acomiadar amb un petó a la parella, que marxava, va repassar els WhatsApp al mòbil. N’hi havia un fotimer. Tots portaven el mateix encapçalament: concerts Barcelona. El dia abans ja l’havien informat que la prenventa, limitada a quatre entrades per persona, havia funcionat d’allò més bé. Ara, li corroboraven. Als dos concerts programats inicialment se n’hi havia afegit un tercer i, després, un quart perquè les entrades havien volat. Tot ple. Un estadi amb 55.000 persones multiplicades per quatre. El Chris, que amb els anys s’havia cregut una mica el paper d’artista messiànic, va obrir les finestres de l’habitació i es va posar a cantar la tornada d’un dels temes més utilitzats de la seva discografia. Li havia arribat que fins i tot l’havia fet servir l’entrenador d’un club de futbol per motivar als seus jugadors i que havia funcionat d’allò més. «And that was when I ruled the world». La frase final la va acabar amb un crit de victòria i un «Yes». Era perfectament conscient que els àlbums de la banda havien anat una mica a menys i que el darrer disc fins i tot podia arribar a semblar a alguns una mena de paròdia del que havien estat en el zenit de la seva etapa creativa, però l’esperit era el mateix, la il·lusió era la mateixa. També sabia que si a la Terra, segons els càlculs fets per les Nacions Unides, arribaríem als 8.000 milions d’habitants el 15 del novembre vinent, d’aquests, només uns centenars (i ell n’era un) haurien pogut experimentar què se sent a dalt d’un escenari amb milers de persones corejant el teu nom, cantant aquella tonada que se’t va acudir mentre t’afaitaves. Tanta emoció el va inspirar. Va acostar-se a l’habitació de la música que tenia a la planta baixa i, trepitjant descalç la catifa vermella, va arribar al Bösendorfer 290 Imperial, el piano de cua que es va comprar amb els beneficis del setè disc, i va començar a taral·lejar una tonada. Si en sortia alguna cosa aprofitable ja tenia el títol rumiat. Li posaria «Barcelona». Hauria d’aprendre a pronunciar-ho bé...
