Una administració eficient soluciona problemes. Una administració deficient els crea. Es considera l’eficiència com la capacitat de ser eficaç amb rapidesa i economia de mitjans. Les bombetes leds són eficients perquè donen la mateixa llum i gasten menys energia que les bombetes de filament. Les administracions deficients, és a dir, aquelles que es queden curtes en eficiència per mancances en els recursos, la preparació, l’organització o els protocols, gasten molta energia i la fan gastar als ciutadans, tot plegat per arribar tard i malament als objectius pretesos –o no arribar-hi mai. Només cal llegir els casos exemplars que tot sovint expliquen els diaris (aquest mateix) per arribar a conclusions pessimistes sobre la proporció d’eficiència i deficiència en les administracions de les que depenen aspectes bàsics de la vida diària. Els mesos que calen per engegar una activitat, les tones de paperassa per a qualsevol tràmit, la negativa sense alternativa a posar tres totxos que obrarien miracles, són el pa de cada dia. De vegades sembla que els responsables s’hagin conxorxat amb les gestories perquè tinguin feina (igual com de vegades sembla que els legisladors s’hagin conxorxat amb els advocats perquè no deixin de facturar minutes).
El pitjor, tanmateix, és que aquest pecat de les administracions s’encomana a qualsevol organització empresarial privada a mesura que comença a adquirir les característiques d’un ministeri, a saber: la dimensió gegantina i el monopoli. Pensin en els grans bancs, posem per cas, i en la forma com s’han allunyat de l’atenció personal i directa al client. S’han fet tant enormes que les xifres maregen, i el seu nombre s’ha reduït de tal manera que podem triar entre can Mongetes i can Fesols. A les escasses oficines supervivents la sala d’espera, tothom amb el número de la tanda, sembla la de l’ambulatori. I què podem dir de les energètiques? I de les tecnològiques? Deficients en facilitats però eficients, això sí, en la generació de beneficis.
