Fa poc, a Las Vegas, Amazon va presentar el prototip d’una novetat en intel·ligència artificial que vindrà a canviar les vides de les persones que tinguin l’assistent de veu Alexa. No sé del cert si els canviarà la vida, però sí que els introduirà en un univers del tot estrany, inquietant, potser subjugador per a alguns. Fins ara, podies triar la veu d’Alexa entre un ventall d’opcions possibles i programades. Et feies a la idea que la coneixies i te la feies teva. Ara, aquesta veu podrà ser la d’un difunt. Amb només un minut d’àudio (recuperat d’un antic missatge, d’una gravació domèstica), la veu del familiar mort apareixerà de sobte i t’avisarà de la cançó de Spotify que has triat o del temps que farà demà a la costa o a Roma. I també podrà intervenir en la vida dels vius, explicant contes als nens o aclarint un dubte sobre la sèrie que vols veure en una plataforma. Aquesta veu d’ultratomba no emetrà missatges del Més Enllà ni convocarà esperits fantasmagòrics, però, a poc a poc, es farà habitual en el dia a dia, de tal manera que es convertirà en una presència real.
Ja hi ha experiments que volen ressuscitar els morts. Pots mantenir converses escrites amb amics traspassats, a partir dels trets característics de la seva prosa, i et pots muntar la pel·lícula de quedar amb ells per fer un cafè. No vindran a la cita, això és segur, però sempre et pots imaginar que els ha sortit algun impediment d’última hora. I també es pot simular, a través de la realitat virtual, un univers en el qual apareix la persona estimada que ja no hi és, i pots fer veure que hi jugues o hi vas d’excursió... fins que desconnectes l’aparell i tot s’evapora.
La veu d’Alexa serà també una il·lusió, un engany, però pot esdevenir una companyia que en podríem dir tangible i que algú pot arribar a pensar que és benefactora. ¿De debò que saben què fan, però? ¿No saben que els morts estan morts i que només els podem tenir a l’abast si som capaços de reconstruir els fragments esparsos dels records que ens van deixar? ¿No saben que els fem reviure només si toquem les coses que van tocar ◘–com deia encertadament, intensament, Vinyoli– o si pensem que vivim per a ells (i amb ells) tot el que vivim sense ells?
